Axelay és un d’aquells videojocs que ha deixat una petjada inesborrable en els usuaris que el van poder gaudir en el seu dia, ja que parlem d’un títol portentós a tots els nivells i que va venir a demostrar que una Super Nintendo també podia gaudir de prodigiosos shoot’em ups sense patir (gairebé) ralentitzacions, degudes a l’escassa velocitat que proporcionava, en principi, el processador principal del «Cervell de la bèstia». 

I és que les especificacions de la màquina van ser força criticades des d’un principi per no pocs estudis de programació, però amb el temps es va demostrar que sí tenia potència suficient, sempre i quan l’empresa de desenvolupament es prengués la molèstia d’exprimir-ne les seves capacitats (amb excel·lents representants com «Super Aleste», «R-Type 3», «Macross» o l’exclusiu «Rendering Ranger»).

Així que Konami va anar per feina i va deleitant-nos amb un espectacular joc de naus que mesclava el desplaçament horitzontal i el vertical, comptant amb uns gràfics majestuosos.

Basats en el sempre enlluernador «Mode 7», tots els escenaris d’avançament vertical apareixien davant dels nostres ulls fent un ús intensiu d’aquesta magnífica tècnica de «zoom i rotació». Als nivells de desplaçament horitzontal, en canvi, l’acció donava pas als habituals mapatges amb diferents capes d’scroll, escenaris que si bé no impressionaven de la mateixa manera, lluïen també molt bé. 

Tot el disseny era magnífic, amb un molt bon ús dels colors i una definició de tot allò que apareixia en pantalla sublim. Konami havia creat un monstre.

L’apartat sonor va comptar també amb melodies de llegenda, una impressionant banda sonora que ens acompanyaria al llarg de totes les fases, i amanit amb uns FX també de molt alt nivell.

La BSO d’Axelay es troba entre les més elogiades del sistema, i no n’hi ha per menys.

Passant a temes de jugabilitat, cal destacar-ne la senzillesa del seu control, així com el magnífic sistema d’armament, que consta de tres modes de dispar disponibles entre els quals podem anar alternant a voluntat, així com un mode de foc secundari. 

L’encert d’aquest sistema es deriva del fet que quan rebem un toc de l’enemic només perdrem el mode d’armament sel·leccionat en aquell moment, i per tant encara ens quedaran dos tocs fins a perdre una nau (una vida). Si per altra banda piquem directament amb una nau, un asteroide o l’escenari en sí, aleshores sí que perdrem una vida directament.

Per posar-li alguna pega, el joc compta només amb 6 fases, cosa que el converteix en un títol bastant breu en comparació amb altres propostes de la competència, tenint en compte el preu del cartutx en aquell moment, superior al de la mitjana. Segurament, un parell de fases més i un mode a dos jugadors (no del tot habitual a l’època en aquest tipus de jocs, també és veritat) l’haurien convertit en un títol encara més complet i atractiu. 

Tot i així, i no vull que se’m malinterpreti, Axelay és un cartutx indispensable dins del sistema i un clar «Top 3» en la categoria dels shoot’em ups de la consola. Al cap i a la fi, és un dels millors treballs de Konami en la dècada dels ‘90 i un dels jocs més espectaculars apareguts dins dels 16 bits.