Si alguna cosa caracteritza la saga PARODIUS és que sempre ens trobarem davant d’un magnífic «shooter», ja que són poques les sagues que saben mantenir tan alt nivell de qualitat. 

Aprofundint en un nivell de software més «espiritual», podem dir que l’autèntica essència de PARODIUS és el seu marcat i inigualable estil nipó. Un estil únic, que basa el seu encant general en la paròdia de l’altra mítica saga de la casa Konami, Gradius, que recrea en aquest cas un món de fantasia sense sentit, tal com ens recorda l’afegitó del títol «Non sense fantasy».

Hi trobarem doncs una galàxia farcida d’esbojarrats personatges i escenes surrealistes a mida que avancem pels diferents escenaris, recreant un títol tan carismàtic i propi que, tot i la seva innegable jugabilitat, la nostra ment sempre recordarà aquesta imatge simpàtica i eixelebrada per sobre de tota la resta. 

Només cal veure les peculiars naus que haurem d’escollir, doncs a part de la parodiada Vic Viper del Gradius, la resta seran un pingüí, un pop o un porc... tot un deliri extret dels diversos clàssics de l’arxiu de Konami.

En aquest espectacular aspecte gràfic es fa patent de seguida l’herència de Treasure (sota la nòmina de Konami), el que explica en gran mesura el grau de qualitat i de personalitat, la sublim paleta de colors, els sprites gegantescos o els centenars d’elements en pantalla. Tota la matèria tècnica del joc és una oda al bon gust.

Si us agraden els Gradius, R-Type i similars, PARODIUS us agradarà sense cap mena de dubte, ja que comparteix tant els valors jugables d’aquells com el similar desenvolupament: esquivar trets, recolectar power up’s, sobreviure gràcies als nostres reflexos i eliminar el «final boss» de torn.

Si repassem el tema sonor, PARODIUS és un continu delit, un referent indiscutible en el panorama dels videojocs, comptant amb una sèrie de peces pertanyents a la música clàssica, dotades d’un tempo molt particular i acompanyades d’uns efectes de so d’autèntica fantasia (com la veu que ens indica el power up que acabem d’adquirir), que se’ns ficaran al cervell i ens costarà desfer-nos d’elles.

Passant a temes de jugabilitat, podem catalogar la dificultat (per defecte) del joc com a mitjana-alta, sense arribar a desesperar en la mesura en què ho feia Gradius, però sense convertir-se tampoc en un camí de roses. De tota manera, disposem de fins a set nivells de dificultat al menú d’opcions, i podem augmentar el número de vides i continuacions. 

El sistema de potenciacions també beu directament de Gradius, amb una barra inferior que s’anirà omplint a mida que anem eliminant els enemics, que deixaran anar l’ítem de torn i ens faran progressar entre les opcions disponibles a la mencionada barra.

Si una cosa caracteritza PARODIUS és la relativa facilitat de superar les pantalles sempre i quan tinguem ben equipada la nostra nau, ja que en cas de perdre una vida tornarem a comptar únicament amb l’arma de sèrie, que en segons quin moment ens servirà de ben poc i dificultarà d’allò més el nostre futur en l’esdevenir del joc. 

Com a colofó, de poca cosa serviria tota la descripció anterior sense el millor que es pot dir d’aquest gran videojoc: la seva diversió, un aspecte més que suficient com per no deixar-lo passar.

Pot ser que tingui les seves carències (com algunes ralentitzacions esporàdiques, comunes a d’altres «shooters» de la consola), però l’important és que es veuran àmpliament superades per les seves virtuts, una cosa que només els grans estudis com ara Treasure saben fer.

LA MEVA OPINIÓ 

PARODIUS és un imprescindible tant de la Super Nintendo com de l’era dels 16 bits, i un bàsic en qualsevol col·lecció, essent no només recomanable aquesta primera part, sinó també les seves dues continuacions, que només van aparèixer per terres nipones.