SUPER CASTLEVANIA IV

Era l’any 1992 quan als «gamers» europeus ens arribava una de les alegries més grans en forma d’una nova videoconsola.

L’esperada Super Nintendo es llançava al nostre territori, acompanyada d’un gran exercici de màrqueting que pretenia mostrar tot el que podia fer l’anomenat Cervell de la bèstia: qui no recorda aquell mític VHS de la Hobby Consolas que ens va fer desitjar aquesta màquina, entre ells, jo mateix...

Una paleta de colors impressionant, zooms i rotacions gràcies al «Mode 7», gran qualitat sonora gràcies al xip proporcionat per Sony i una demostració de qualitats que, lluny de promocionar-se amb simples dades numèriques, sempre s’acompanyaven d’exemples pràctics.

Super Mario World, F-Zero, Super Ghouls‘n Ghosts, Super Probotector, Pilotwings, UN Squadron... i un inacabable nombre de títols impressionants es van gravar a foc en les nostres ments i retines.

I d’entre tots ells, Super Castlevania IV va ser un d’aquests títols de primera fornada que va cridar l’atenció de mig món, convertint-se a més en el fill predilecte d'una saga ja mítica. 

Als Estats Units, per fer-nos una idea, aquest títol va ser guardonat com a millor videojoc de l’any, i en d’altres territoris va rebre també nombrosos guardons, la majoria d’ells en referència a la seva qualitat sonora.

I és que Konami, en aquells anys, triomfava en els salons recreatius, i venia d’una època daurada on va deixar petjada tant en ordinadors com en videoconsoles de 8 Bits. 

Diu la llegenda que el Castlevania IV era un remake del primer capítol de la saga, però tot i així era tan propi i espectacular, que les comparacions directes no encaixaven de cap manera, i molt menys en ser llançat amb l’afegitó numèric de IV. Això sí, l’acció de tots dos transcorre l’any 1961 a Transsilvània...

A nivell gràfic, el joc destacava per la qualitat dels seus sprites, un excel·lent disseny en totes les seves fases (i n’hi ha moltes) i un ús intensiu de totes les qualitats tècniques de la nova màquina de Nintendo (transparències, zooms i rotacions).

Són inoblidables les fases del túnel que rota de fons mentre el terra es desfà a la nostra esquena o la qual on anem saltant de llum en llum, mentre aquests balancegen d’un cantó a l’altre. 

Però si en el seu aspecte gràfic era sensacional, segurament en el sonor era encara millor, i és que si no fos per la seva banda sonora, potser no tindríem entre mans un títol tan recordat. Sentir el primer tema després de travessar la porta d’entrada al castell em posa, encara avui, la pell de gallina.

Quant a la qualitat jugable del títol, ens trobàvem davant el primer Castlevania realment ben programat i mesurat, oblidant aquelles injustícies jugables que ens van mostrar alguns dels seus avantpassats.

Tot i el seu caminar típicament Castlevania, en Simon Belmont oferia una més àgil resposta (no perfecta, però coneixent el personatge...)i, a més,  implementava el fuet multidireccional. Segurament, aquest tret va fer que aquest joc fos més accessible que la resta, ja que tot i desafiador en la seva justa mesura, no és un joc massa complicat. 

Castlevania és un joc que ha envellit de manera excel·lent, perquè posseeix un esperit mític, carismàtic, i té el seu merescut racó dins dels més grans en l’era dels 16 Bits, sense exagerar.

El joc compta amb 12 fases en totes les seves versions, però com solia passar, en la japonesa la censura no estava present, mostrant-nos la sang (en les altres era un líquid pintat de verd), algunes estàtues amb els pits descoberts i un major nombre de crucifixos en certs moments del joc.

De poder escollir, aquesta versió (coneguda com Akumajou Dracula) és potser la més recomanable, però per contra posseeix una portada horrible! Vosaltres mateixos... 

A mode de resum, simplement, un dels jocs en 2D més impressionants de tots els temps: IMPRESCINDIBLE.