WILD GUNS

Ens trobem davant d’un d’aquests títols meravellosos que en el seu moment, de manera bastant injusta, va passar sense pena ni glòria pel sempre generós catàleg de la Super Nintendo.

Un joc que, irremeiablement, recorda les recreatives del tipus Cabal o West Store, tenint una major semblança amb aquesta última, en situar la seva acció en el llunyà Oest.

No obstant això Wild Guns aporta l’extra de desenvolupar-se en un Oest encara més llunyà, àdhuc futurista, podent ser comparat en ambientació a la fabulosa sèrie de dibuixos animats Brave Star.

El seu desenvolupament és ben senzill d’explicar: els nostres personatges es mouen horitzontalment per la pantalla, al mateix ritme que movem el punt de mira que, al seu torn, ens indica on disparar. Al nostre desplaçament, hi afegirem un botó de tret, un de salt/esquiva i un altre per a utilitzar un atac especial (dinamita).

Podrem escollir entre dos personatges, l’Annie i en Clint (Eastwood?), disposats tots dos a arrasar, a cop de bala, amb tot allò que aparegui en pantalla, fins i tot els mateixos decorats (detall remarcable per l’època). 

Simple i directe.

El joc compta amb una paleta de colors increïble, plena de tons alegres i pastel que no desentonen en cap cas, a més de comptar amb uns “sprites” d’excel·lent definició i alguns “raster efects” bastant aconseguits (com l’efecte de la calor).

En el seu apartat sonor, trobarem per una banda uns meravellosos efectes de so, mentre que per l’altra, una banda sonora de grandíssima factura, amb uns temes vertiginosos i summament addictius que converteixen l’acció en una cosa trepidant i encisadora.

Des de la meva humil opinió, Wild Guns posseeix una de les millors BSO dins del catàleg de Super Nintendo, podent ser comparada a d’altres tan mítiques com puguin ser les de Parodius o Actraiser.

A nivell jugable ens trobem amb una altra agradable sorpresa, i és que aquest títol és magnífic (sobretot a dobles), arrodonint un joc sense fissures, amb una corba de dificultat ben ajustada, un munt d’enfrontaments de meitat de nivell, i uns mastodòntics “final bosses”, que omplen la pantalla amb els seus impressionants i desafiadors dissenys.

Potser, l’única cosa imputable al concepte de joc és la seva mecànica repetitiva, com correspon, per altra banda, a qualsevol arcade de l’època, oferint-nos un frenetisme més que evident a l’inici, però una rejugabilitat menys atractiva que amb d’altres opcions.

Ara bé, com he deixat anar fa unes línies, això és aplicable a tots els arcades, i alguns jocs són grans precisament gràcies a no complicar-se en excés.

Això fa de Wild Guns un títol imprescindible dins del seu gènere, en primer lloc perquè no té rivals directes (ni per plantejament ni per qualitat) i, en segon lloc, per ser un títol rodó, amb uns apartats tècnics i artístics que freguen l’excel·lència.

Aconseguir un Wild Guns en versió PAL i complet és bastant difícil i summament car, i en les versions NTSC passa el mateix, si fa no fa. Penseu que en el moment d’escriure aquestes línies (mitjans de 2022) el preu mínim del cartutx està en torn als 120 €uros, i el mínim d’un joc complet (japonès) en torn als 500 €. Molts ànims!

LA MEVA OPINIÓ

En definitiva, i deixant el preu de banda, Wild Guns és un joc molt recomanable i de gran qualitat, que ofereix diversió directa i sense complicacions, essent (des del meu punt de vista) un dels grans amagats del catàleg de la Super Nintendo. És molt car, cert, però un imprescindible si ets un col·leccionista del sistema.