50 - 40 - 10

Una qualitat important en aquesta vida és saber veure els defectes propis i els matisos negatius d’alguna cosa que ens agrada amb desmesura i que, per tant, tendim a defensar obviant, en la majoria de casos, alguns detalls més que evidents.

Criticar el segell NEO GEO pot semblar una contradicció, però en aquest text que segueix, més que criticar-lo, posaré sobre la taula uns punts que tots coneixem i pocs ens atrevim a dir.

El terme NEO GEO no es pot analitzar a la lleugera, ja que conté molt més del que el seu nom indica.

Parlar de NEO GEO no és només parlar d’un sistema de sobretaula prohibitiu i súper elitista; NEO GEO és un concepte molt ampli que bé pot representar una època, un estil de joc o, fins i tot, una manera d’entendre els videojocs.

Per a tots aquells que no vau viure l’època NEO GEO, només puc dir-vos que aquest va ser (i continua sent) l’únic sistema de videojocs casolà que pot presumir de ser 100% idèntic a la seva versió ARCADE (sense comptar, evidentment, amb les generacions modernes). No obstant això, deixeu que comenci la història pel principi... 

Fa molts anys, van existir dos mercats clarament diferenciats en qualitat: el casolà i el recreatiu. Mentre que a casa regnaven consoles com NES, Megadrive i Super Nintendo, als salons recreatius dominava una franquícia anomenada NEO GEO.

Heu de pensar que, en aquell moment, el camp recreatiu era, a més d’una font d’ingressos molt important, el banc de proves del sector i una plataforma ideal per cridar l’atenció dels usuaris. Per aquest motiu, totes les companyies rivalitzaven per mostrar-hi tot el seu potencial. SNK va ser l’única empresa del sector que va gosar adaptar el seu hardware ARCADE a casa. Si bé és cert que oferia conversions “retallades” dels seus jocs per les consoles de la competència, va sorprendre a tothom amb una màquina pròpia, anomenada NEO GEO AES, capaç d’oferir els jocs amb la mateixa qualitat que als salons. Aquests jocs eren imponents, tècnicament parlant, molt divertits i terriblement addictius (jocs ARCADE 100%). 

Això va representar un abans i un després en terreny de sobretaula, ja que el programari presentat per AES no tenia rival per part de la competència. Super Nintendo va intentar fer-li ombra, però no posseïa la tecnologia necessària com per aconseguir superar-la. 

SAMURAI SHODOWN VERSIÓ SNES

Ara bé, la consola va ser un fracàs total en vendes (almenys a Catalunya) pel fet que el seu preu era prohibitiu per a la majoria dels mortals. Tant la consola com els jocs, en valors de l’època, sobrepassaven l’imaginable.

(podeu ampliar la imatge per a veure els preus)

Els posseïdors de Megadrive i Super Nintendo, malgrat estar contents amb les nostres consoles, sabíem de l’existència d’aquesta meravella i només podíem gaudir dels seus jocs a força d’invertir duros als salons recreatius. Aquest factor, el de cobejar una cosa clarament superior al que es posseeix, va fer que la NEO GEO, tot i ser una consola impossible, s’anés tornant especial.

Amb el pas dels anys, els d’aquella època, qui més qui menys, vam començar a treballar i a aconseguir uns ingressos que abans no teníem. A més, hi hem de sumar la variable de que la marca va ser abandonada pels seus creadors i per tant es va devaluar molt. Els preus van baixar i, per conseqüent, vam poder accedir a aquell hardware impossible...

Havia passat el temps, però els jocs que ens van captivar en el passat continuaven sent genials, i aquella bèstia començava a ser domesticable. A més a més, la venda massiva per Internet i la importació de països com el Japó o Amèrica, va propiciar que no fos gens complicat fer-se amb la consola i el seu programari més habitual.

Aquí va començar el BOOM del col·leccionisme del sistema i, en part, la seva adoració massiva. 

I és que només fa falta tenir un cartutx de NEO GEO AES a les mans per a adonar-se de que és tota una altra història.

Un producte diferent, creat per a un públic molt exigent (gairebé professional) que pagava moltíssims diners per ell. A més, en ser format cartutx i poder contenir jocs de fins a 1000 Mb, podia presumir de ser el sistema de sobretaula més ràpid en l’accés a les dades, oferint una qualitat sense punt de comparació.

Però de tota manera, no tot són flors i violes. Hem de ser conscients que el sistema en si no és perfecte: els cartutxos, tot i ser de ciència-ficció en el seu moment, han anat quedant desfasats. I una altra crítica més que fonamentada és l’escassa varietat del seu catàleg.

Una altre cosa que no sol comentar-se mai, és que una tercera part del seu catàleg podria considerar-se, com a mínim, mediocre, ja sigui perquè són jocs molt antics o perquè es van programar amb una certa deixadesa; alguns d’ells són massa fluixos en concepte de gràfics i de qualitat davant les veritables joies de la corona.

Evidentment, tot això anirà a gustos i és cert que tots els títols tenen el seu punt entranyable, però si els comparem amb les vaques sagrades de la consola (fins i tot jocs no pas tan antics) queden reduïts a un nivell bastant ridícul...

Un altre punt, en certa manera contradictori, és el ZOOM que tant ens va impressionar en el seu moment. Aquest efecte dota al joc d’una brutalitat visual inigualable, però alhora mostra una brusquedat una mica estranya (fins i tot lenta) que resulta força inferior a efectes semblants de la seva competència més directe com pot ser CAPCOM.

En jocs com ara ART of Fighting s’abusa un xic massa d’aquesta tècnica i, si bé al principi ens al·lucinarà, al cap d’un temps pot, fins i tot, arribar a molestar en detriment de la fluïdesa i suavitat global.

També hem de dir que molts dels seus títols, inclosos mites com poden ser Metal Slug, Pulstar o Blazing Star entre d’altres, s’alenteixen, i molt, en determinats moments de saturació en pantalla.

Això, al meu entendre, és un error de programació, i una mostra més de que el producte final no és del tot perfecte. 

Per finalitzar l’apartat de crítiques, cal comentar també la sobreexplotació d’algunes de les seves franquícies, tot i que s’ha de reconèixer que aquesta és una pràctica habitual molt arrelada al sector (desgraciadament), també entre companyies com CAPCOM, NINTENDO o la pròpia Playmore...

En contrapartida, he de dir que les seves joies són moltes i llueixen a la perfecció (fins a límits increïbles), tenint en compte que parlem d’un sistema que té més de 40 anys. Jocs com el Metal Slug 3, King of Fighters 2003, Last Blade, Garou: Mark of the Wolves o Sengoku 3 (entre molts altres) demostren l’enorme qualitat del sistema, fins i tot comparat amb d’altres molt més moderns.

Un altre gran encert és el comandament que acompanyava la consola de sobretaula: l’OLD STYLE, un estic ARCADE d’alta qualitat que transforma una partida qualsevol en tota una experiència.

Un altre matís lloable, encara que no en tots els casos encertat, és la recerca de noves tècniques gràfiques com podien ser la digitalització, el rendering i les tres dimensions (entre d’altres).

Tanmateix, també m'agradaria desmentir la seva gran crítica: no tots els jocs són de lluitar... Explica la llegenda que n’hi ha algun que no ho són... (nota del traductor :P)

Sí, en efecte tots tenen una clara inspiració ARCADE en els quals preval l’acció a d’altres punts, però la NEO GEO també compta amb jocs de gairebé tots els gèneres: esportius, puzzles, de conducció, RPG, aventures, lluita de carrer, naus... i fins i tot, dins els seu bast catàleg, s’hi amaga algun shooter en primera persona... 

Per anar acabant amb el document, us diré que, fins i tot amb els seus pros i els seus contres, AES és el sistema més idolatrat, col·leccionat i cobejat de quants existeixen.

Per entendre la passió que desperta no hem de fixar-nos en preus ni comentaris; n’hi ha prou amb sostenir i admirar un dels seus cartutxos (sense ni tan sols posar-lo a la consola), jugar a una de les seves autèntiques joies o simplement conèixer la seva història. Ara bé, que ningú pensi que és un sistema perfecte i que tots els seus jocs són joies de preus inabastables...

No voldria acabar el document sense confesar-vos el meu amor a la NEO GEO, un sistema que em permet desconnectar i gaudir dels videojocs en format instantani, és a dir: ficar crèdit, prémer botons de manera intuïtiva i gaudir al màxim de tot el temps invertit. Malgrat això, aquest document ve inspirat pel sentiment negatiu que m’evoquen alguns dels seus títols i la improductiva especulació que envolta a tot el sistema. 

QUE QUEDI CLAR: NO ES PERFECTE, PERÒ ÉS NEO GEO!