Evolució o broma pesada? 

Entre els anys 1993 i 1995, veient-se clarament superada per la seva contrincant en la lluita pel tron dels 16 Bits, Sega va fer diverses proves de maquinari sobre la base de la seva gairebé obsoleta Megadrive, amb més pena que glòria. 

No es pot criticar la intenció de Sega, ja que va intentar (i en certa manera aconseguir) potenciar la seva vella consola fins a límits insospitats en aquell moment, però va portar l’aventura massa lluny sabent que el projecte no era viable.

En plena revolució digital i veient que els usuaris de PC gaudien d’un nou suport físic molt prometedor anomenat CD-ROM, Sega va crear un accessori que permetia a la Megadrive reproduir jocs en aquest format.

Aquest element va fer que, per fi, els usuaris d’aquesta consola poguessin gaudir d’una qualitat d’àudio clarament superior a la dels seus rivals, com eren la Turbografx, la Super Nintendo, i fins i tot la mare de totes les consoles, la NEO GEO.

A part de l’àudio, que era sense cap dubte el punt feble de la Megadrive, la capacitat del suport enfront dels clàssics cartutxos era descomunal, cosa que va propinar el llançament de multitud de jocs basats en imatges de vídeo, totalment impensables per als cartutxos, ja que ocupaven massa espai.

Aquests vídeos, tot i tenir una qualitat més aviat dolenta, eren molt atractius, i més tenint en compte que els movia una màquina de 16 Bits.

Aquest sistema va crear molta expectació, ja que significava un salt brutal enfront de tot allò conegut fins al moment.

Altres companyies com NEC o la mateixa Nintendo van intentar emular la gesta de Sega amb diferent sort: mentre que NEC ho va portar a la realitat, i fins i tot va superar el Mega CD en molts aspectes, Nintendo va arribar secretament a un acord amb Sony per a la creació d’un futur sistema CD.

Les coses es van torçar i el projecte es va enfonsar abans que es fes públic, però va servir d’experiència a Sony (que va guardar totes les notes al calaix) en la futura creació d’una consola anomenada casualment com el mateix projecte: Playstation.

Però tornant-nos a centrar en el cas de Sega, hem de dir que realment va inventar una cosa molt gran a la que no li va saber treure suc.

Tot i que es van crear jocs mítics per a aquest sistema, com Sonic CD, Final fight CD, Time Gal o Silphed, aviat va caure en una monotonia bastant irritant, ja que molts dels jocs eren calcats als de Megadrive simplement amb millor so i, a més, el sistema de jocs de vídeo mai va acabar de quallar del tot bé.

Però tot i el seu fracàs, el Mega CD va evolucionar en dos models: l’original i una revisió clarament enfocada a retallar costos de producció.

Quan el Mega CD començava a decaure i mentre de les Super Nintendo encara se’n venien com a xurros, Sega va tornar a esvalotar el sector amb la notícia de que llançava un suport que augmentaria el potencial de la Megadrive fins als 32 Bits.

DOBLE potència! Dedicada principalment a gestionar els nous i espectaculars jocs poligonals que sorprenien als salons recreatius.

Recordem que aquesta notícia va coincidir en el temps amb la creació per part de la pròpia Sega de dos arcades revolucionaris que marcarien un abans i un després en el sector de l’entreteniment visual: Virtua Racing i Virtua Fighter.

En aquells dies, la Megadrive ja havia rebut una adaptació de l’arcade de conducció poligonal amb bastant encert, però estava a anys llum de la versió original.

Com que Nintendo també havia entrat, encara que una mica més tímidament, en la guerra poligonal, l’anunci de Sega va deixar tothom perplex: presentaria un accessori per a la Megadrive que permetria jugar versions idèntiques dels seus arcades... Imagineu-vos el cop d’autoritat sobre la taula que això va representar.

Lamentablement però, aquesta expectació va durar tot just el temps de veure el que realment oferia l’invent: ja amb les primeres imatges en moviment de les seves suposades “Perfect Conversions”, es va veure que no n’hi hauria per tant...

Com tots els sistemes, per dolents que siguin, el 32X té les seves joies (poques, cal dir-ho): tres poden considerar-se com a tal, mentre que la resta de catàleg es pot titllar d’acceptable, regular o fins i tot nefast.

Amb tant de xurro, Sega ja havia perdut molts dels seus seguidors, la majoria d’ells desanimats pel potencial real dels perifèrics i, sobretot, pel seu preu. Penseu que cadascun d’ells sortia per unes 40.000 pessetes de l’època (uns 240 €uros).

Molts d’aquests seguidors es van passar a la competència, o simplement es van resignar a continuar jugant a la seva estimada Megadrive com havien estat fent fins aleshores.

Aquesta política de Sega és la que sí que es pot criticar, perquè va ser la culpable que perdés alguna cosa més que seguidors: va perdre el respecte i la confiança de moltes persones que no li ho van perdonar mai, i li van donar l’esquena en els seus posteriors projectes.

I és que, no debades, van ser uns últims dies realment patètics els que van acompanyar l’híbrida de 16-32 Bits...

Hi ha qui diu que Sega, amb aquest maquinari, va experimentar per crear les bases de la seva futura consola real de 32 Bits, la Saturn.

No sé si això serà cert, però el que no es podia fer és jugar amb els usuaris, i Sega ho va fer descaradament.

Recordem que cada accessori sortia a un preu superior a una consola nova, que el seu programari va sortir amb comptagotes, i que el seu abandó va ser gairebé imminent.

Aquí és on la meva crítica s’accentua, ja que aprofitant que havia tret dues súper potenciacions per a la seva antiga consola, Sega va voler munyir una mica més la vaca, ja molt flaca aleshores, i va treure un programari capaç de fer riure el més pintat...

Senyores i senyors, tecnologia MegaCD32X.

Imagineu-vos la mescla d’un potencial de 32 Bits amb la capacitat d’emmagatzematge del CD: el resultat prometia miracles, i en canvi la realitat va ser molt diferent a la pregonada per Sega...

Jocs en format de vídeo, igual de pèssims que en CD simple, d’estranya jugabilitat, totalment mancats de qualsevol addicció, i amb títols que fregaven la mediocritat total.

No van sortir gaires jocs i, en contra del tòpic, la unió no va fer la força...

Llista de jocs que van sortir en format CD32X:

- Korpse killer

- Fahrenheit

- Night Trap

- Slam city

- Supreme warrior

Amics, amb gran pesar (i un sentiment de ridícul aliè), s’acomiada de vosaltres un etern enamorat de Sega que, durant un període de temps de dos anys, va posar el cap sota terra, va tancar els ulls i es va repetir moltes vegades “Sega és la millor, Sega és la millor...” cosa que també va deure fer el director del projecte Corpse killer el dia de la seva estrena.

PD: vull deixar clar que per mi el sistema Mega CD és un molt bon perifèric, i que el 32X, si no fos perquè el salven un parell de jocs, va ser un sistema totalment prescindible.

També cal recalcar que entenc el que va intentar Sega, però estic totalment en desacord en com ho va gestionar.