«Encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda»

Tal com va passar amb el Mega CD per a Megadrive, aquest CD per la Jaguar va ser un intent, a la desesperada, de potenciar un sistema ja condemnat de per si.

Atari havia perdut molt de terreny respecte a SEGA i Nintendo, perquè mancava d’un sistema de 16 bits i va voler donar un cop sobre la taula amb un nou, desconegut i arriscat maquinari de 64 Bits. La seva concepció va ser bona, però les maneres no van convèncer els milions de gamers que encara gaudien dels seus sistemes de 16 Bits i que esperaven, amb ànsies, la nova generació japonesa.

El 1993 va sortir a la venda la Jaguar, una consola contradictòria com poques que, bàsicament, es va vendre als Estats Units (el seu país d’origen). Va comptar amb multitud de jocs tridimensionals propis (mitjançant polígons i vectors) i amb d’altres ports provinents de les 16 Bits.

Com a punt contradictori comentar que la majoria de conversions lluïen gairebé igual* que en els seus sistemes natius (molt inferiors tècnicament), i com a dada positiva citar que alguns jocs, una minoria, van arribar al nivell real de les 32 Bits (2D).

* Cert és que els ports llueixen molt bé, però no s’hi aprecia en absolut l’augment dels 16 als 64 Bits. 

Com a resultat, vam tenir un maquinari molt bast que no es va saber esprémer, i si tenim en compte que un dels seus millors jocs és l'Alien Vs Predator (un joc repetitiu, monòton, tosc i gràficament fluixet), ja ens n’adonem que no es va acabar d’encertar en el concepte.

Evidentment, com en totes les consoles, el seu catàleg amaga alguna joia, com per exemple el magistral Rayman, però de tota manera hi predominen en excés els jocs estranys i tirant a dolentots… 

Però, per aquelles coses del destí que ningú no entén, la Jaguar és considerada una joia de col·lecció. Per què? Doncs perquè és una consola estèticament agradable, per ser l’últim llegat d’Atari, perquè n’hi ha relativament poques, i perquè té una plataforma CD que li atorga bastant de glamur.

I precisament d’aquest apèndix volia parlar-vos en el següent document, ja que curiosament l’experiència de trastejar amb un d’ells ha estat d’allò més grata. 

Tinc la Jaguar des de fa molt temps i mai havia tingut el seu suport CD a les mans.

La veritat és que és molt bonic, i damunt de la bèstia queda de meravella; desafortunadament, la seva qualitat real es tradueix en més del mateix.

Una construcció correcta, un acoblament molt encertat a la seva base, però un catàleg de programari (almenys el que he provat jo, uns 15 jocs) que deixa bastant a desitjar.

El fet d’analitzar una Jaguar avui dia precisa de l’habilitat de “retro transportar-se” al seu temps, cosa que costa bastant, ja que cal recordar que aleshores també va haver de navegar en aigües tèrboles.

Imagineu, per un moment, una consola potentíssima (o així la van presentar), amb un suport CD que s’assembla més al Mega CD (per construcció i velocitat) que a consoles com Playstation o Saturn i, com a colofó, sumeu-hi uns jocs una mica superiors als de la 32X... Això, amics meus, és la JAGUAR CD.

A continuació us deixaré unes fotos i un vídeo del conjunt, perquè us pugueu fer una idea del que és i, sobretot, de com queda.

Com a consola és una més, amb l’únic afegit de ser l’últim llegat d’una empresa que a molts de nosaltres ens va portar de la mà en això dels jocs; però tanmateix, com ja he comentat, avui dia és simplement una joia estètica i una peça purament de col·lecció.