Encara em tremolen les cames de l’emoció d’aguantar, entre les meves mans, una consola tant mítica i exclusiva com la Supergrafx. La germana gran de la Turbografx (PC Engine) i que, en el seu dia, va gosar desafiar a la tot poderosa NEO GEO.
La història comença a finals dels vuitanta, quan la companyia japonesa NEC va voler evolucionar la seva PC-Engine i potenciar-la per poder compatir amb les noves consoles de SEGA i NINTENDO (Megadrive i Super Nintendo respectivament). No obstant això, l’aposta de NEC encara volia anar un xic més enllà i fins i tot confiava sorprendre a la gran SNK.
La consola tenia 16 Bits i, tècnicament, no diferia massa de la PC-Engine. La dada més remarcable era el seu augment de RAM (quatre vegades més). Això, juntament a un segon xip gràfic de suport (amb RAM pròpia), va fer que les expectatives de NEC fossin molt prometedores. Aquesta potència gràfica extra va propiciar que la consola pogués mostrar, entre altres coses, un segon pla de profunditat.
En el següent vídeo podeu apreciar aquest segon pla.
Tot i la seva potència, la consola no va acabar de quallar (bàsicament per culpa del seu elevat preu). A més, per més INRI, la sortida de la nova consola de NINTENDO (Super Nintendo) la va eclipsar completament.
La màquina de NEC va quedar obsoleta al cap de poc de sortir a la venda. Només van veure la llum set jocs per aquesta màquina (format tarja) i el futur suport CD, compatible amb varies consoles NEC, tampoc no va poder arreglar les coses. El que si va ser encertat és que aquesta bèstia de la tecnologia és 100% compatible amb tot el catàleg HU-CARD i CD de la seva germana petita.
La resta de la història ja us la podeu imaginar: fracàs estrepitós, males vendes, poques unitats i una autèntica joia a dia d’avui.
LA MEVA CONCLUSIÓ FINAL
Deixant clar que jo no posseeixo aquesta consola i que la vaig poder testejar poc, em sap greu reconèixer que aquesta màquina em va decebre força. Afirmo això parlant de qualitats reals. Ni de bon tros es pot comparar a la NEO GEO i és possible que, de fet, ni superi tècnicament a la Super Nintendo.
La consola mostra una paleta de colors força simple... A les especificacions tècniques presumeix de 512 colors simultanis en pantalla i no dubto que els pugui mostrar, no obstant això, tampoc és res de l’altre món i torno a dir que consoles com ara la SNES la superen de llarg.
Els segons plans del joc DAIMAKAIMURA són realment sorprenents, però no suposen el salt evolutiu que esperava. Els jocs no són dolents, però m’esperava, en termes generals, més potencial gràfic.
El CDROM 2 és força lent en els temps de càrrega, no obstant això, torno a dir que només l’he provat amb un joc de Bola de Drac un xic curiós... Un joc ple de bons curts animats, però que com a joc resulta massa japonés...
ANÈCDOTA “DIVERTIDA”
STRIP FIGHTER II
Ja sé que aquest joc no té rea a veure amb la Supergrafx, però us l’adjunto aquí ja que me’l van deixar provar amb la consola.
Sota aquest nom tant original (i sensual) hi ha un joc de lluita un xic curiós... Un clon del mític joc de CAPCOM tant sòrdid com dolent...