PHILIPS CDI

TRADUCCIÓ DE MARTÍ SEGON

FORA DE TEMPS I DE LLOC!

El CDI de Philips (Compact Disc Interactive) va ser un intent fallit de la companyia holandesa d’entrar de ple en el món de l’entreteniment visual. La gent de Philips va creure que les pautes creades per Sega amb el seu Mega CD serien el camí a seguir en el sector però, desafortunadament per ells, no va anar així.

L’any 1991, de la mà de Koninklijke Philips Electronics, va sortir a la venda un aparell amb pretensions de liderar ràpidament el camp de la diversió digital.

Aquest aparell va ser concebut com a centre d’entreteniment multimèdia, i permetia als usuaris veure pel·lícules amb el nou sistema Video-CD, utilitzar programari educatiu, veure fotografies, escoltar música en CD, jugar jocs interactius o cantar karaoke.

Realment, el CDI va causar bastant expectació, ja que en aquells dies no hi havia cap aparell que permetés fer tot això en un mateix bloc. A més, poc després de sortir, es va tancar un ambiciós acord amb Nintendo per treure jocs de les seves franquícies més conegudes, cosa que va fer que la gent de Philips es fregués les mans pensant en entrar de ple en el terreny dels videojocs.

Es van fer diversos models de CDI, tant de la mà de la mateixa Philips com d’altres fabricants. Fins i tot Creative, important empresa de maquinari informàtic, es va interessar en el projecte per portar-lo a PC.

El vent bufava a favor, i els enginyers de Philips fins i tot es van permetre el luxe de crear diversos models portàtils, en una demostració d’ostentació tecnològica per l’època.

Tot anava sobre rodes, però les coses es van tòrcer abans del desitjat...

Al cap de poc temps d’entrar al mercat i lluitar amb un clar avantatge davant el Mega CD, van començar a sortir consoles de nova generació com l’Amiga CD32 i la Panasonic 3DO, entre d’altres.

Aquestes consoles van deixar entreveure una potència bastant superior a la del CDI en la temàtica dels jocs i a sobre, al cap de poc, tant Sega com Sony van treure també les seves consoles, escombrant del mapa tot el que es van trobar pel davant.

Mentre que Amiga i Panasonic es van rendir ràpidament, el sistema CDI va aguantar una miqueta més gràcies a les pel·lícules i a la seva multifuncionalitat, però no va trigar a arribar-li l’hora igualment. I la raó principal de la seva caiguda va ser l’ambició...

El CDI feia de tot, però no destacava en res. La qualitat del Video-CD era dubtosa en tots els seus aspectes: qualitat del vídeo, emmagatzematge (pel·lícules en tres o més CD's), distribució, catàleg limitat... I a més corria ja el rumor d’un nou sistema infinitament millor, anomenat DVD.

En el terreny dels jocs va passar el mateix; la majoria de les seves pel·lícules interactives resultaven bastant injugables i monòtones. Les esperades estrelles de la mà de Nintendo van passar sense pena ni glòria, i a més la resta del catàleg no deixaven de ser conversions del món del PC o de les 16 Bits.

A continuació us presentaré un model que he pogut catar de primera mà, el CDI-360, un model portàtil i tècnicament molt complet. En alguns aspectes es nota que Philips va posar tota la carn a la graella, però ho va fer de forma equivocada.

IMATGES DETALLADES

Malgrat que la seva estètica és molt acceptable, quan l’encens i veus la senzillesa del seu menú principal, ja te n’adones de que els anys no passen debades.

No vaig tenir la sort de provar cap joc, ja que només la vaig reparar, però vaig navegar pel seu reduït menú principal i vaig escoltar-hi un CD de música.

Només amb això, ja em vaig adonar que el seu control a l’hora de jugar havia de ser nefast, perquè té una creueta molt simple. Afortunadament, té ports per connectar-hi accessoris auxiliars.