Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de reparar un Pioneer CLD-A100, aparell creat l’any 1993 per Pioneer Electronics i concebut com un autèntic centre multimèdia, en una aposta arriscada però molt ben realitzada.

No voldria semblar arrogant, però al llarg dels anys han passat per les meves mans aparells realment impressionants; doncs dit això, aquell dia vaig semblar un nen el matí del dia de reis...

Ja en obrir la tapa em vaig adonar que allò era una altra cosa. Pioneer va posar tota la carn a la graella amb aquest aparell, perquè es veu ben construït i tecnològicament perfecte, es miri per on es miri.

Si encara avui impressiona veure un aparell així, imagineu-vos fa més de 30 anys...

Pels que no hàgiu vist mai un LaserDisc, tan sols us heu d’imaginar un CD deu vegades més gran del normal. És un híbrid entre vinil i CD, un invent romàntic i capritxós que evidentment no podia prosperar.

Grotesc i bonic alhora...

Una vegada superat l’impacta inicial, comparable al que podria experimentar qualsevol persona en entrar a Jurassic Park, us explicaré una mica més sobre aquest format.

El LaserDisc o LD va ser el primer sistema d’emmagatzematge de dades en un disc òptic, enfocat principalment a la reproducció de pel·lícules.

                           
Comercialitzat inicialment com a Discovision el 1978, la tecnologia va ser venuda sota diverses referències comercials, com ara Reflective Optical Videodisc, Laser Videodisc, Laservision, Disc-Vision o MCA DiscoVision, fins que a mitjans dels 80 Pioneer Electronics va comprar la participació majoritària del format i la va comercialitzar sota el nom de LaserDisc.

El LaserDisc va ser creat amb la idea d’establir un estàndard de vídeo domèstic, però dos anys més tard va aparèixer el seu gran rival, anomenat Video Home System (VHS).

Tot i que el LD tenia millor qualitat d’imatge i gairebé nul desgast per visionat, resultava molt més incòmode que les convencionals cintes magnètiques. A més, el seu principal inconvenient davant del VHS era l’enregistrament, molt més fàcil i còmode en les cintes de vídeo.

Tot i el triomf del sistema VHS, es van comercialitzar LaserDisc fins el 2001, però bàsicament als mercats americà i japonès.

Els LaserDisc, tot i que a simple vista semblen un suport digital, no deixen de ser analògics. Als CDs i DVDs, les esquerdes a la superfície representen nombres binaris, mentre als LDs equivalen a una ona codificada, mitjançant una modulació de freqüència.

La vida comercial del Laserdisc té una cronologia curiosa:

- Una primera presentació oficial del LaserDisc l’any 1972, a Atlanta.

- La primera pel·lícula en LaserDisc va ser Tiburón, l’any 1978.

- I l’ultima va ser Tòquio Raiders, el 2001.

Després d’aquesta anotació tecnològica extreta en gran part de Wikipedia, tornem a l’anàlisi de l’aparell en si.

Una de les coses que sorprèn a primera vista és que l’aparell porta una ranura (tipus disquetera extraïble) on poder-hi connectar mòduls de jocs.

Aquest model en qüestió porta un mòdul de Megadrive que permet jugar als cartutxos de Sega, als jocs de Mega CD, i fins i tot amb uns més que curiosos Mega LD, que no eren més que jocs programats sota la llicència de Sega en exclusiva pel format LaserDisc.

El fet de no portar cap insígnia clara de Sega, a part de tres adhesius i el logotip de LaserActive, em fa pensar que va deure existir algun contracte de col·laboració entre totes dues companyies amb el qual, suposadament, Sega prestava el seu maquinari a canvi d’assegurar-se la programació en format Mega LD; ara bé, com que el suport no va triomfar, la cosa va quedar en terreny de ningú.

També cal comentar que a més del mòdul auxiliar de Sega, al sorprenent aparell de Pioneer se li poden connectar dos mòduls més, un de PC-Engine i un altre per a Karaoke.

Detall dels mòduls de Megadrive i PC-Engine.

MÒDUL MEGADRIVE

MÒDUL PC-ENGINE

L’altra gran sorpresa del CLD-A100, sense cap mena de dubte, és la seva descomunal boca d’entrada, d’on hi surt una safata d’enormes dimensions per als LaserDisc, i una altra al seu costat (que sembla de joguina en comparació) per als CDs. Una sola lent, dues safates independents.

A part de la construcció interna, que és impressionant, aquest model de LaserDisc de Pioneer té una grandària extra gran (55 x 20 x 50 aproximadament) i una estètica que recorda als amplificadors d’abans, però no obstant això el seu frontal resulta bastant agradable.

(Punxeu per engrandir la imatge)

Al seu frontal, a part de la zona destinada als mòduls de joc, hi trobem els botons de funcionament bàsic, com ara els interruptors de Power, Reset, Eject CD, Eject LD, Play.., a més d’un jac d’auriculars amb potenciòmetre de volum.

Al seu darrere trobem que queda una mica curt de sortides i entrades auxiliars, ja que no disposa ni tant sols de sortida RGB per a la consola.

Aquest CLD-A100, vist des d’un punt de vista funcional, no surt del tot ben parat. El seu punt fort és la part de la consola i la possibilitat de reproduir-hi àudio i pel·lícules, però els jocs específics en LD són bastant simples, tot i que els de format de vídeo superen la qualitat del Mega CD.

PYRAMID PATROL

- Tant la Megadrive com el Mega CD tenen la regió depenent del país d’origen (USA o NTSC), i programaris com el CDX PRO no li són compatibles. Suposo que amb el mòdul PC-Engine passarà el mateix.

- El reproductor de CD només accepta el format wav, però també s’empassa les còpies, tant en àudio com en joc.

- El reproductor d’LD, si no tinc mal entès, té una protecció de regió (per zones) semblant a la dels DVDs moderns.

Des del punt de vista d’un col·leccionista de videojocs, us diré que aquest aparell és molt interessant tant per la part de joc com pel glamur dels LaserDiscs. En l’aspecte negatiu, hi tenim el tema de les regions i la seva brutal grandària i pes.

VISTES INTERNES DEL MONSTRE