VIRTUAL BOY

TRADUCCIÓ DE MARTÍ SEGON

El Virtual Boy és un d’aquests invents “fora de lloc” creats per Nintendo l’any 1995. La seva funció era acostar el món del videojoc a les tres dimensions i a l’anhelat terreny de la Realitat Virtual.

Una consola de 32 Bits, que gràcies a un complicat mecanisme intern i uns bons efectes òptics (basats en jocs reals d’òptica), aconsegueix transportar al jugador a un món tridimensional (amb moltíssima profunditat).

Certament, després de les típiques brometes sobre l’eufòria que tal invent ens pot provocar, hem d’admetre que és un artefacte molt curiós i correcte. Si bé és cert que jugar molta estona amb ell pot ser nociu per la salut (marejos, nàusees...), provar-lo i fins i tot gaudir-lo és totalment possible.

La seva construcció és una mica contradictòria. D’una banda, el seu disseny futurista i la simplicitat de cablejat el fan inigualable a l’hora de gaudir-lo a qualsevol lloc (no sent portàtil, lògicament), però per l’altra el seu suport i el fet d’haver-hi de jugar amorrat, el fan certament incòmode.

El que realment és un prodigi de la tècnica (recordem que és del ‘95) és la seva construcció interna. Lents i miralls creen una sensació de profunditat inigualable.

Llàstima del seu monocolor vermell i de la seva simplicitat gràfica, però tot i això, deixeu-me repetir que és un sistema sorprenent com pocs.

El seu principal problema és que va sortir fora de temps, ja que ni amb la Playstation ni amb la Saturn (les seves contemporànies) hi podia competir en res, ni tan sols com a perifèric pintoresc.

A més, tampoc podem oblidar el tema de la salut: no està demostrat enlloc que et desplomis després de jugar-hi tres hores, però dubto que cap ésser humà aconsegueixi passar de la mitja hora (noteu la ironia).

Un trasto ben realitzat, tècnicament sorprenent, amb un maquinari potent (32 Bits) i amb una jugabilitat totalment artificial... El més curiós del cas és que Nintendo acceptés treure una cosa així al mercat i que, a més, creiés en ell com a concepte de joc.

Però lògicament, i com era d’esperar, va ser un gran fracàs.

Es van vendre pocs exemplars a terres nipones, i fins i tot algun va ser adaptat a PAL, però tot i així el Virtual Boy va ser un dels fracassos més grans de la història de Nintendo en concepte de vendes.

És trist, molt trist, que un experiment tan bo acabés així... Però com sol passar amb tots els fracassos, la seva escassetat i raresa l’han convertit en un cobejat article de col·lecció i, certament, després de provar-ne un, te n’adones que tot i ser dolent, té el seu feeling.

EL COMANDAMENT

El comandament recorda en la seva forma el de la N64, i té la particularitat de portar l’alimentació incorporada.

Funciona amb piles o mitjançant transformador, i el Power s’activa des del propi comandament.

ELS JOCS

Tot i no posseir un ampli catàleg té jocs realment impressionants. No és que puguin presumir d’uns gràfics excepcionals, com ja hem avançat, però en molts d’ells la sensació de profunditat és brutal.

Llàstima que a les fotos o vídeos no ho puguem apreciar, perquè creieu-me que la sensació de profunditat que un experimenta quan juga amb l’aparell és impressionant.

Al vídeo que us he posat d’exemple, el Panic Bomber, és al·lucinant com es veuen els diferents plans de scroll (els que passen per darrere de la graella de joc) a diferent nivell de profunditat, creant una sensació única, totalment inapreciable en el vídeo.

El mateix passa amb les fotos que hi ha per la xarxa, i mireu sinó la que us poso a continuació: vista en un Virtal Boy, és al·lucinant.

Al meu entendre, i ja per anar acabant (perquè tampoc dona molt més de si), el Virtual Boy és una mala consola a mercè d’un aparell tecnològicament increïble.

Un d’aquells invents que s’ha de provar una vegada a la vida i que NO ES POT CRITICAR sense haver-lo jugat abans.

Un aparell gens funcional, però que val el seu pes en or per l’enginy que conté al seu interior.

Bestiola rara sí, però amb carisma!