CABLES DE VÍDEO

 

Aquest és un tema bastant complex, i possiblement no soc jo la persona més indicada per parlar d’això, ja que tampoc soc un gran coneixedor de les seves peculiaritats; però de tota manera, us vull comentar en aquest document els principals cables de vídeo que ens podem trobar amb les consoles, així com els seus principals inconvenients.

El document es divideix en els següents apartats:

- Cables RF o antena

- Cables AV

- Cables SUPER VÍDEO

- Cables VGA

- Cables SCART (euro connector)

- Cables de Components

- Cables HDMI 

 

RF (ANTENA)

 

La pitjor qualitat amb la que podem gaudir una consola, encara que l’única, en el cas de consoles molt velles sense possibilitat de modificacions superiors.

Aquest tipus de cable transmet el senyal per RF, que era el senyal utilitzat pels canals de TV abans de la TDT.

Aquest senyal se sintonitza mitjançant el menú de sintonització de la TV, com si busquéssim un canal qualsevol.

Els senyals d’antena varien entre els diferents països, per la qual cosa si ens ve alguna consola d’importació amb cable RF, segur que no la veurem o sentirem del tot bé. La solució més efectiva (sempre que sigui possible) és fer-hi alguna modificació AV que ens millori la imatge. 

 

CABLE AV

 

Els cables A/V són els més utilitzats per les companyies, ja que són els més econòmics i tenen una molt bona qualitat de vídeo comparats amb els RF.

El senyal sortint d’aquest cable és el pur senyal anomenat Vídeo Compost o Sync, més el senyal d’àudio.

Aquest cable és conegut vulgarment com el dels tres jacs, ja que solen portar tres connectors mascles d’RCA (vídeo = groc i àudio = vermell i blanc).

Hi ha uns models més simples que solen venir amb les consoles japoneses antigues, i que només tenen dos jacs: vídeo i àudio (mono). 

 

SUPER VÍDEO

 

Aquest format de cable es pot considerar germà de l’A/V, ja que es nodreix dels mateixos senyals: Vídeo Compost, àudio i negatiu.

 

 

Bàsicament, es podria dir que aquest cable responia a una moda que va sorgir anteriorment a l’A/V, en què es va estandarditzar un tipus de connector anomenat precisament així: SUPERVIDEO.

Es va usar en informàtica, en consoles i en poca cosa més, ja que mai es va aplicar massivament als televisors, almenys a Espanya. Crec que a Amèrica es va usar bastant més que aquí.

Existeixen dos tipus de connectors Súper Vídeo: un de 4 pins i un altre de 7. Es comenta que el de 7 s’alimenta dels senyals d’RGB però no ho sé del cert, ni és molt comú.

 

 

SCART (EURO CONNECTOR)

 

És el format estàndard a Europa fins a l’arribada de l’alta definició.

Aquest cable és bastant complex, ja que té un total de 21 pins útils, dels quals se solen utilitzar uns deu o dotze.

 

 

D’aquests cables, amb el mateix connector, en podem trobar dues modalitats diferents (depenent del seu cablejat intern): RGV o AV.

Els SCART A/V no són més que cables A/V amb la clavilla d’euro connector per a poder-la endollar directament a la del televisor. Aquests cables es nodreixen dels mateixos senyals que un A/V normal i corrent: vídeo compost, àudio i negatiu.

Els SCART euro connectors (RGB) ja són una altra història, perquè ens ofereixen una de les millors maneres de poder gaudir d’una consola. Aquests cables els integren 8 senyals: vídeo compost, dos canals d’àudio, negatiu, positiu de 5 volts i els famosos Red, Green, Blue.

La peculiaritat d’aquest senyal és que utilitza la mescla dels tres colors bàsics, més la sincronització per vídeo compost, per oferir un senyal net i fix.

La qualitat d’imatge en comparació a l’AV és molta, però en utilitzar un senyal de 5V és on comencen els problemes. No us espanteu, aquests problemes només sorgeixen en connectar més d’una consola en una mateixa entrada SCART sense lladre separador.

NOTA: cal citar que hi ha un model de SCART RGB japonès amb el pinout diferent al fet servir a Europa, i això pot fer que alguna consola no ens funcioni bé, tot i ser connector SCART. 

 

CABLE VGA

 

El format estàndard dels monitors de PC i cosí germà del RGB.

El seu senyal es basa en la separació dels tres colors bàsics, però la cosa és una mica més complexa gràcies al seu doble sincronisme (vertical i horitzontal).

Les teles de tub no tenien aquesta entrada, ja que la resolució del VGA és superior a la que aquestes admetien, però la majoria de TVs LCD-LED actuals sí que la porten. 

 

 

Germà bessó de l’RGB, encara que una mica més avançat. Ideal per a TVs planes.

HDMI

 

La millor qualitat de vídeo actual per a TVs compatibles amb HD (HDReady o FULL HD).

 

PRINCIPALS PROBLEMES

Cada televisor (i més els de tub) és un món, i cadascun d’ells pot respondre d’una manera o una altra davant dels senyals d’entrada, sobretot amb l’RGB.

 

- El principal problema de les consoles retro (fins a la Dreamcast) és que mostren els seus gràfics en resolucions baixes, i això es tradueix en mala qualitat per als moderns televisors HD (amb una imatge exageradament pixelada).

Això, evidentment, és un problema gran a l’hora de jugar, perquè a més de deformar una mica els colors, es veuen uns píxels ENORMES.

Per això, des de Briconsola, no ens cansarem mai de predicar que per jugar amb les consoles velles no hi ha res com el tub. Ni reescaladors ni històries: tub pur i dur...

Guardeu sempre una TV de tub a l’armari pel que pugui passar!

 

- L’RGB és un sistema de vídeo una mica peculiar, perquè no totes les televisions l’admeten. Les més modernes sí, però les antigues poden donar problemes o, simplement, no mostrar res.

De totes maneres, les modernes, de les que tenen més d’un connector SCART, solen acceptar RGB per una de les dues preses (només una), per la qual cosa hem d’assegurar-nos de connectar el cable a l’entrada correcta abans de diagnosticar una possible avaria.

A més, a l’entrada que accepta RGB solen haver-hi diverses sub-entrades (Ext, Ext 2, RGB...), i pot ser que el senyal pur RGB només l’accepti per una, per tant, com hem dit, comproveu bé totes les possibles entrades.

 

- Les teles LCD són més tiquismiquis amb els senyals d’entrada, motiu pel qual se saturen abans que una de tub. Això fa que per exemple les MVSs o les plaques recreatives en general es vegin malament. Això és degut al fet que les resistències comunes d’un RGB no són suficients per a un LCD.

Normalment, amb l’LCD, haurem de posar resistències de 80-100 Ohms en els senyals dels colors, mentre que per al Sync haurem de provar entre diversos valors: 1K, 2K, 2K2... (recomanable: resistència variable de 10K).

 

- 50/60 Hz. Des de fa ja temps, tots els televisors accepten el senyal a 60 Hz. 60 Hz és la freqüència en què funcionaven les teles de Japó i Amèrica, mentre que les europees corrien a 50 Hz.

El pas de 50 Hz a 60 es nota perquè s’aprofita tota la pantalla, és a dir, diem adéu a les maleïdes franges negres horitzontals i, a més, en ser la freqüència major, els jocs flueixen a més velocitat. Bé, de fet, a la velocitat a la que van ser programats.

 

- Color NTSC. El senyal a 60 Hz per AV, en alguns televisors vells (de tub), es mostra en blanc i negre. En totes aquelles TVs que no acceptin senyal NTSC per AV, la millor manera de poder gaudir de la imatge a color és per RGB (en cas que ho accepti).

Com ja us he comentat, cada TV és un món, i segurament us trobareu amb moltes peculiaritats que no figuren aquí; ara bé, de ben segur que tot el que aquí apareix s’ha de tenir en compte a l’hora de comprar una TV.

NOTA: reitero que el document s’ha realitzat en base a la meva experiència, no als meus coneixements electrònics.