Les fonts d’alimentació són les encarregades de subministrar els voltatges de funcionament bàsics a les plaques base de les nostres consoles. Normalment, en parlar d’elles, tendim a obviar aquests components i, no obstant això, són bàsiques.

De fonts d’alimentació, per a consoles, podem trobar-ne de quatre tipus.

1- Transformador simple.

Molt usades en les generacions passades. Un transformador extern, mono voltatge, amb els seus valors de voltatge, intensitat i polaritat. La majoria d’ells, tenint en compte els tres factors comentats, es poden substituir fàcilment per transformadors 12 volts universals (regulables i de puntes intercanviables).

2- Transformadors complexos.

Aquests transformadors treuen més d’un voltatge, per la qual cosa el seu connector final ja no és només una simple clavilla de dos fils.

Vindrien a ser fonts d’alimentació amb caixa per a ús exterior. Tant els actuals transformadors de la Playstation 3 o la 360, com els antics de la N64 o la Neo Geo CD, entre molts altres, podrien considerar-se d’aquest tipus.

Podrem diferenciar-los dels simples, pel que he comentat abans, el seu connector mascle tindrà més de dos pins i el seu interior ja es nodreix d’electrònica més o menys complexa.

Els voltatges sortints d’aquests transformadors solen ser els estàndards, dins dels cànons de consum de les plaques electròniques, movent-se en rangs entre 3 i 12 volts. 

3- Fonts d’alimentació internes.

Plaques electròniques robustes, complexes i en bloc, que es troben dins la pròpia carcassa de la consola. Aquestes fonts, per a entendre’ns, serien tipus PSX, PS2, SAT, DC…

Aquesta practica resulta molt còmoda per a l’usuari final, ja que no té l’inconvenient del transformador, no obstant això, el seu principal inconvenient, és la calor produïda en la reducció del voltatge*. 

* La reducció de voltatge s’aconsegueix mitjançant resistències i bobinatges que, inevitablement, en absorbir corrent emeten calor.

4- Fonts d’alimentació especials.

Les direm “especials” per a posar-los un nom, no obstant això, aquestes fonts no són més que barreges entre les anteriors.

Les porten, bàsicament, consoles japoneses, entre elles, alguns models de 3DO. La construcció d’aquesta font, no és més que un bobinatge reductor (tipus transformador) que passa el corrent, directament, a la placa mare de la consola, la qual s’encarrega de la seva rectificació i posterior distribució. 

En manipular fonts d’alimentació, hem de saber diagnosticar quals de les seves parts són les que funcionen a alts voltatges (220 – 110v) i quals són les que funcionen a baixos voltatges (12, 7, 5, 3v…).

No hi ha una especificació clara en les mateixes fonts i, a més, cadascuna té el seu propi circuit. Per aquest motiu, Sempre que manipulem fonts d’alimentació, siguin en el format que siguin, hem de fer-lo mesurant els seus valors amb un téster (polímetre) o semblant.

MAI tocarem res amb els dits, ni tan sols quan creguem conèixer les zones. NOMÉS comprovarem valors, amb les fonts connectades, mitjançant téster i amb molt de compte.

NOTA: Si us plau, no us prengueu les fonts d’alimentació a la lleugera, ja que una enrampada a 110 o 220 volts, alterns, és una cosa molt seriosa.

Normalment, la divisió d’aquestes zones ve marcada per la posició del bobinatge principal. Aquest bobinatge, no és més que un fil de coure, de diàmetre i longitud calculada, enrotllat i aïllat, que fa caure el voltatge fins als valors requerits.

No obstant això, a causa de les peculiaritats de cada font, no podem estipular una zona de seguretat fixa.

L’esquema bàsic del recorregut del corrent en una font, de manera simplificada, seria aquest: 

(amplieu la imatge)

Entrada d’alt voltatge AC (1) – pas del corrent per components de protecció (fusibles, díodes…) AC (2) – reducció de voltatge i estabilització del mateix mitjançant components (bobinatge principal, resistències, condensadors…) AC (3) – rectificació (pas d’AC a DC) (4) – i, finalment, estabilització final i filtrat mitjançant components (bàsicament, resistències i estabilitzadors) DC (5).

La majoria de plaques electròniques, per no dir totes, funcionen amb corrent continu (DC), encara que, consoles com la Super Nintendo, tenen la peculiaritat de portar un pont rectificador intern. Només en aquests casos (una immensa minoria), el seu transformador traurà corrent altern (AC).

Una vegada conegut, molt per damunt, la constitució de les fonts i el circuit principal que segueix el corrent abans d’arribar a les plaques de les nostres consoles, podem centrar-nos en el principal problema que a nosaltres ens afecta. Possibles avaries en les fonts d’alimentació

Gairebé el 95% de les avaries en les fonts d’alimentació, les solem provocar nosaltres mateixos. I, un 90% d’aquest percentatge, és per culpa d’un descuit o oblit.

Les fonts d’alimentació són un conjunt, més o menys complex, de components electrònics que, en la seva majoria de casos no solen fallar. Evidentment, sempre podem trobar fallades de soldadura, sulfats, mals contactes… no obstant això, a part dels condensadors, el bobinatge principal i algun que un altre transistor, els altres components tampoc sofreixen un desgast majúscul. 

El major enemic de les fonts d’alimentació és l’efecte “descuit humà”.

A part de desconnectar les fonts al no utilitzar la consola (factor purament lògic i altament efectiu), hem de tenir moltíssim compte amb el voltatge d’entrada. Fa anys no feia falta parlar d’això, ja que a penes existia la importació, tanmateix, avui dia, gairebé tots tenim alguna consola japonesa o americana i, en aquests països, la seva xarxa elèctrica és de 110 volts, a diferència dels 220 v europeus.

Molts aparells actuals, ja accepten tots dos corrents, no obstant això, en la majoria de les nostres benvolgudes consoles retro, existeix risc d’avaria.

Per norma general, MAI connectarem cap transformador o consola japonesa / americana a la xarxa elèctrica espanyola sense utilitzar un transformador apropiat*.

Hem de ser molt cauts amb això, ja que moltes d’aquestes màquines porten un connector estandarditzat a nivell mundial que, en cap cas, és sinònim de compatibilitat.

Podem utilitzar un mateix cable per a 220 0 110v, no obstant això, hem de vigilar a quin aparell ho connectarem. De connectar una consola d'importació a 220v, el mínim, és cremar la font.

Connector estàndard 110 – 220 Volts.

* Adaptador de corrent 220/110v. Per a la immensa majoria de consoles, amb un de simple de 40-50 Watts passem. 

El que una font rebi més mal que una altra davant un augment brusc de voltatge, dependrà de la constitució d’aquesta, així com dels components de seguretat que porti.

Algunes fonts de Dreamcast toleren, fins i tot hores de funcionat, abans de cremar-se, no obstant això, la majoria petan a l’acte.

Aquí sí que hi ha una clara diferència entre fonts d’alimentació internes o transformadors, ja que aquests segons no porten cap element de protecció.

Penseu que, quan endollem un transformador simple a la xarxa, en la majoria de casos, estem endollant, directament, el seu bobinatge principal, per la qual cosa, inevitablement, en ficar-li més corrent, s’escalfarà fins a arribar a cremar-se. 

A diferència, les fonts d’alimentació i els transformadors complexos porten diversos elements de protecció. Totes, per normativa, han de dur un fusible, a part d’altres elements opcionals com poden ser resistències ceràmiques o díodes.

El problema en aquestes fonts és que, davant un augment de voltatge inesperat, moltes vegades es cremen abans altres components, al propi fusible. Aquí radica el problema, ja que després d’un error de connexió, moltes vegades no sabem amb exactitud quin component falla.

El primer, davant una font d’alimentació espatllada, és comprovar el seu fusible i, en cas de dubtes, substituir-ho directament.

Sabrem que un fusible està trencat, perquè el seu fil interior estarà tallat i, possiblement, el seu aspecte serè ennegrit o fumat. 

No s’aprecia molt bé en les fotos, no obstant això, dins els fusibles hi ha un pont calibrat. Si el fusible està trencat, el veurem ennegrit i amb aquest pont trencat.

A més, abans d’endollar de nou una font cremada, farem una comprovació visual, i exhaustiva, de tots els seus components. Moltes vegades, alguns dels components afectats rebenten o perden líquid degut a l’excés de calor. Abans de tornar a endollar a la xarxa, substituirem tots els components que vegem estèticament incorrectes.

Si tot i amb això, la consola no funciona, tornarem a mirar el fusible. Si és bo, l’endollarem i comprovarem voltatges amb el téster.

Ull al comentat anteriorment: abans del bobinatge principal, 110 o 220v, mentre que després hem de canviar l’escala a 12v.

També hem de tenir molt present la zona AC i DC que, moltes vegades sol coincidir amb la d’alt i baix voltatge; alt voltatge = AC, baix voltatge = DC.

En moltes consoles d’importació, de no trobar la fallada en la font original, podem optar per canviar-la per una de la mateixa consola en format PAL, ja que els seus connectors solen ser compatibles. No obstant això, com tot a la vida, hi ha excepcions i, depenent de les revisions de placa, no totes les fonts ens valen per a totes les consoles, per tant, assegurar bé que les seves connexions siguin iguals abans de comprar res per Internet.