BOGERIA O ESTUPIDESA?

Cada dia em sorprèn més com de destructius podem arribar a ser els éssers humans...

Ens atreu alguna cosa, ens hi impliquem de ple, abusem del producte i, finalment, quan ens en cansem, ens el carreguem... Així ha estat sempre i així està ocorrent en el nostre benvolgut hobby:

ELS JOCS RETRO

Llegint un gran reportatge del company METALMAN, al seu blog, m’he fet un fart de riure en veure com el Syvalion de Super Nintendo (en format PAL) és considerat un joc de culte...

Un joc que en el seu moment va passar més que desapercebut i que, de la nit al dia, és considerat una joia...

Respecto qui el defensi i el consideri un mite, perquè tots tenim els nostres gustos i criteri, però no obviem la lògica...

Bàsicament, m’he sorprès perquè és un joc que conec molt bé, ja que quan tenia catorze anys (any amunt, any avall) el tenia un amic meu i va ser motiu de burla en no poques ocasions.

El nano no entenia res sobre videojocs, i els seus pares li van comprar la Super, deixant-lo triar entre diversos títols. Ell, com que desconeixia el catàleg del Cervell de la Bèstia, va optar pel Syvalion perquè hi havia un drac a la seva portada...

La de vegades que riem repetint la veu de la seva pantalla de títol: «Syvalion». Fins i tot anys més tard, amb cubates pel mig, sortia aquest nom mític i la seva greu entonació: «Syvalion»...

Conyes a banda, Syvalion és una conversió normaleta de l’original ARCADE de TAITO, i mai podrà valer el que alguns demanen per ell. No va ser un hit en el seu moment perquè no ho mereixia i, en conseqüència, no pot considerar-se una joia només pel seu preu.

Syvalion és un joc que, comparat amb altres jocs contemporanis (R-Type, Donkey Kong, Castlevania IV, F-Zero, Final Fight, Mario World, Star Wars...) queda en una posició massa endarrerida, no mereixent costar més de 15 o 20 euros...

Un Donkey Kong, per citar un pota negra a l’atzar, pot considerar-se una joia pel que és i pel que va representar en el seu moment: un joc imponent en la majoria dels seus aspectes que va crear un abans i un després tant a la seva plataforma, com en el gènere al que pertanyia.

No ens enganyem: un joc bo de fa vint anys encara continua sent bo avui dia. Pot ser que a nivell tècnic es vegi desfasat, però sobresurt pels seus molts altres atributs. De la mateixa manera, un joc mediocre continua sent-ho per més espelmes que bufem.

La vàlua d’un sistema o un joc pot venir marcat per multitud de factors com ara la seva qualitat real, la seva exclusivitat, el seu miticisme, la seva propaganda, les seves connotacions... Adjectius i atributs que algú els penja i que no ens hem de creure sí o sí...

Aquesta mateixa setmana vaig al·lucinar quan vaig veure en un telenotícies de TV3 que treien una nova màquina portàtil de Nintendo.

Tan rellevant és això?

NO, però Nintendo va pagar per l’exclusiva, i per tant ja hem de pensar que això és importantíssim (perquè pel fet de sortir en un telenotícies, és que serà una bomba...).

Demano perdó per aquest petit offtopic, però amb ell vull que entengueu que els objectes han de guanyar-se la denominació de joia pel que realment són; no se’ls pot penjar una etiqueta sense cap raó o motiu.

Des de Briconsola, sempre hem repetit que les col·leccions són una cosa molt personal. Per mi, el realment important d’un joc són els records que em porta: les hores que hi vaig dedicar, perquè en el seu moment resultava inassolible i el vaig somiar un munt de vegades, per ser aquell regal preuat que em van regalar aquell dia en concret...

Cada individu té els seus propis cànons, tant emocionals com a referents de qualitat, pel que mai hem de pensar que alguna cosa és una JOIA (o costa X) perquè ho digui un tercer.

Deixeu-me donar a continuació, una petita pinzellada sobre un joc, si més no peculiar...

Aquest joc, segons explica la llegenda, va ser un fracàs estrepitós (per diversos motius que no venen al cas) que es va intentar dissimular enterrant-ne els seus milers d’exemplars en algun desert dels Estats Units d’Amèrica... una cosa semblant a la rondalla de l’estruç, que amaga el cap sota terra per evitar ser vista...

Doncs bé, resulta que recentment (abril de 2014), uns obrers van trobar el parador d’aquest tresor.

El joc, sent una merda com un piano per al seu sistema original ja en el seu moment, ara s’ha convertit en una d’aquestes JOIES que algú intenta colar a preus desorbitats...

Com molts de vosaltres, porto en això des de fa ja molt de temps i he viscut en pròpia carn la bogeria del sector. Abans el retro eren escombraries, mentre ara és una mina d’or... Com es mastega això?

Un Super Castlevania IV fa quinze anys no costava ni 20 euros i ara en val 300... Per què?  Perquè ho digui un venedor excel·lent?

Moltes són les persones que en volen treure profit, de la mateixa manera que són molts els usuaris que no saben defensar la seva col·lecció d’una altra manera que a cop de talonari. NO és millor col·lecció la més cara, igual que tampoc és més completa la més extensa.

Tingueu present que el que us agrada a vosaltres pot fer riure d’altres, i per aquesta mateixa regla de tres, pagar 140 euros per un joc dolent d’Atari pot ser qüestionat i criticat pels altres i, en certa manera, amb raó.

Una pujada excessiva de preus amb mil excuses d’exclusivitat, paquets d’edició especial de dubtosa qualitat, programació casolana de jocs, conversions d’AES venudes com a originals...

Moltes són les pràctiques il·lícites que fan perillar l’hegemonia d’un hobby que durant un temps ens ha unit i que, pel que sembla, comença a crear rivalitats.

Què t’importa a tu el que jo he pagat pel Metal Slug 3? Què m’importa a mi el que tu has pagat per un Syvalion? A mi m’agrada SEGA i a tu NINTENDO. Tu ets maco i jo soc lleig. El meu cotxe té 20 anys i el teu 5. Jo soc gai i tu et creus guai...

I QUÈ?

Jo soc feliç amb lo meu i tu amb lo teu. Això és el realment important i el que hem de tenir present a l’hora de col·leccionar, doncs no només en números i euros es basa una col·lecció.

Malament quan diem que la peça estrella de la nostra col·lecció és un joc de mil euros, ja que si us hi fixeu normalment no en diem ni el nom, quan l’important de veritat hauria de ser esmentar-lo i saber explicar el que ens aporta.

Des que soc col·leccionista he vist tota classe de bogeries i he conegut a gent d’allò més peculiar: col·leccionistes que compren jocs precintats i no gosen ni obrir-los perquè no perdin valor, gent que col·lecciona mil versions d’un mateix joc o sistema, usuaris que es regeixen només per les xifres, aficionats que comencen amb la il·lusió que algun dia vam tenir tots...

Des del meu punt de vista actual (allunyat de la realitat i més preocupat de jugar que de comprar), no m’importa gens el que diguin els altres respecte a la meva col·lecció, com tampoc m’afecta el que pensin dels meus jocs o de guardar-los sense caixa.

Sabeu el que realment em preocupa? Gaudir de cadascun dels jocs que tinc i que realment m’aportin alguna cosa. No us podeu ni imaginar la de jocs que he regalat per no aportar-me més que xifres...

Nois, després de tot aquest rotllo, voldria que us quedés clar un únic concepte: a la merda els especuladors, a la merda els jocs dolents i cars, a la merda el que pensin els altres, a la merda el que prediqui l’entès de torn...

Soc col·leccionista de videojocs perquè m’agrada i valoro les meves preferències, independentment del seu valor econòmic, i el més important: soc feliç així!

El nostre cor és un òrgan que no entén de números. Una col·lecció nodrida d’especulació, joies cares i rareses no sempre ens farà feliç.

Sí, puc vacil·lar de tenir jocs súper cars, però si en realitat no m’aporten res quan estic davant del televisor, VALEN LA PENA?

Nosaltres, els col·leccionistes retro, tenim la responsabilitat de reprendre les regnes del nostre hobby, i fer que els maleïts especuladors es vegin forçats a canviar de camp i dedicar-se a la tonteria del moment.

El retro està de moda, ven molt, i en conseqüència ens tracten com a imbècils...

MAI, per molt humans i racionals que siguem, una xifra posarà preu a un sentiment i, creieu-me, una col·lecció sense sentiment NO VAL RES.