COSPLAY

 

Us imagineu, essent nois, anar pel carrer vestits de rosa i fúcsia? Us imagineu anar pel carrer amb cadenes i crestes sense ser punkies o gòtics? Us imagineu treballar vestits d’Ultraman?

 

Les dues primeres opcions podrien ser totalment viables avui dia, mentre la tercera segurament encara no qualla massa amb la nostra manera d’entendre la vida; però existeix un país anomenat Japó en el qual, des de fa ja molt de temps, la gent vesteix de forma totalment diferent a la resta del món.

Quan vaig tenir la sort de viatjar a Tòquio vaig veure coses del tot surrealistes que mai oblidaré. Noies vestint l’uniforme de l’escola dissabtes i diumenges, nois vestits amb corretges, cadenes i plomes... gent al més pur estil Tim Burton, cabells cardats, clons de l’Elvis... i, el més curiós de tot, ningú mirava malament a ningú.

 

 

El Japó és un país massificat en el qual destacar és pràcticament una necessitat per a la gran majoria dels joves. Per aquesta raó existeixen multitud de cultures urbanes, a quina més estrafolària, que anhelen sobresortir al preu que sigui.

Això sí, no oblidem que estem parlant del Japó, per la qual cosa el civisme i el respecte aliè és omnipresent en totes les facetes. 

 

 

Entenent aquest principi, no es fa gens estrany veure tota classe de personatges transitant pels carrers de les principals ciutats, ja sigui passejant, posant, o simplement treballant (modes extremes, surfers, gòtics, rockers, retro’s, cosplayers...).

 

 

Tota aquesta barreja de conceptes crea una índole de subcultures que, encara que pretenguin divergir les unes de les altres, persegueixen un mateix objectiu: sobresortir de la resta.

 

Una d’aquestes subcultures basa el seu principi en vestir-se com a personatges d’anime, dels videojocs o la televisió, i reunir-se en carrers o parcs per xerrar, jugar o, simplement, posar.

Estrany de creure si som de mentalitat tancada, però tan cert com que milers de japonesos ho fan servir per a diferenciar-se, divertir-se i sortir de la seva estressant rutina.

 

 

La unió d’aquestes pràctiques i, en definitiva, les múltiples i diverses maneres d’evadir-se de la monotonia dels japonesos han alimentat, des de fa molt de temps, una infundada i absurda creença occidental de que la japonesa és una cultura infantil, estranya i retorçada.

No us negaré que tenen grans buits estructurals (tant familiars com socials), però no és menys veritat que aquestes pràctiques no són gens criticables i demostren, una vegada més, com de diferent pot ser el sentit del ridícul depenent del prisma amb què es miri.

En aquest reportatge em centraré en aquesta última tendència comentada: el Cosplay.

Una pràctica que a poc a poc s’ha anat estenent per tot el món i que, en l’actualitat, compta amb una immensa legió de seguidors. Ara bé, com en tot bon còmic, no hi falten els seus respectius malvats: gent de mentalitat tancada o, simplement, mal informada, que ho critica sense més.

Benvinguts al món del Cosplay!

 

 

No m’imagino un suís (per citar un país europeu de mentalitat tirant a tancada), vestit de Pikachu enmig de Bahnhofstrasse, però sí que me l’imagino vestit de tirolès en una celebració nacional. Jo mateix, possiblement, no em vesteixi mai de Super Mario, però en canvi he estat capaç de posar-me en el vestit tradicional per ballar en més d’una ocasió.

 

 

Aleshores, per què una cosa és titllada de Friki i l’altra no? Per què una cosa és considerada rara i l’altra no?

Ja us avanço que per completar el document i donar-li credibilitat, comptarem amb les impressions de la magnífica cosplayer Shanoa Nebulaluben.

 

 

Però abans d’això, i continuant amb la meva particular tesi de l’inici del Cosplay, vull que entengueu que el Manga és un concepte que neix amb la pròpia cultura japonesa.

Els primers “mangues”, per anomenar-los d’alguna manera, són anteriors al període EDO, pel que ja ens podem fer una idea dels lligams entre la cultura i aquesta tècnica pictòrica-divulgativa.

 

 

Aquí teníem els textos religiosos en llatí, i allà hi havia dibuixos... De fet, els caràcters japonesos que formen la seva peculiar escriptura no són més que simplificacions dels dibuixos originals.

Sabent això, no és gens estrany que els japonesos facin servir el Manga per a gairebé tot.

 

A tall d’exemple, a la comissaria general de policia de Shinjuku (Tokio) hi ha penjats, per totes les seves parets, pòsters amb les pautes de conducta cívica en format Manga. Tota una contradicció per a una ment occidental, però d’allò més normal per a ells. Amb aquest exemple, podem apreciar les diferents perspectives que hem de ser capaços de diferenciar abans de jutjar les conductes i aficions provinents del Japó.

Però tornant al Cosplay, m’agradaria matisar que és una pràctica totalment sana, la qual té poc a veure amb algunes excentricitats que es mostren a la xarxa.

La definició que ens dona Vikipèdia és tan àmplia com matisable, ja que generalitza sobre el terme anglès del qual prové: costume play.

Segons això, qualsevol disfressa amb connotacions d’anime, jocs o televisió ja pot ser considerat Cosplay, però com en tot, la lògica evolució d’un producte s’encarrega de descartar unes certes tendències, costums o eloqüències.

 

 

El Cosplay, al nostre país, a jutjar per la qualitat dels dissenys mostrats per la nostra entrevistada i els seus companys d’afició, podria estar arribant a un punt de debat sobre quin camí ha de seguir.

El punt de partida ja el coneixem: la nostàlgia cap a uns personatges i l’amor a interpretar-los, però alhora una curiosa paradoxa plana sobre el seu futur.

Ha d’evolucionar el Cosplay cap a les arts escèniques professionals, o pot continuar per un camí paral·lel, mantenint el mateix nivell d’acceptació de les primeres? Arribarà el dia en què puguem triar entre Shakespeare o Cosplay?

 

 

Si us sembla bé, com que el meu coneixement general del Cosplay és força limitat i no en vull treure conclusions errònies, us deixo amb la completa entrevista que des de Briconsola hem realitzat a una persona que, malgrat la seva curta experiència en aquest món, s’hi ha creat un nom a base de molta feina i uns dissenys fantàstics.

Una dona camaleònica que, amb les seves mans, és capaç de cosir píxels...

 

Senyores i senyors! Apagueu els mòbils i gaudiu en exclusiva de l’entrevista a: 

 

Shanoa Nebulaluben

 

 

Briconsola: Hola Shanoa, abans de res voldria donar-te les gràcies per accedir a l’entrevista i mostrar-t’hi tan sincera. Espero que les teves paraules ajudin a buidar els dubtes que, de ben segur, molta gent té sobre el cosplay. Per començar, podries definir-nos el que significa cosplay per tu?

Shanoa: Per mi el cosplay és un art. Com deia fa poc una companya nostra, és com convertir-se en un fanart vivent. Consisteix a imitar l’aparença dels nostres personatges favorits de la manera més fidel possible i, per a això, ens dediquem des de cosir fins a aprendre a maquillar-nos, pentinar perruques, fer bricolatge, pintar, utilitzar diferents materials... Una de les coses que més m’agraden d’aquesta afició és que no parem d’aprendre coses noves.

Ho considero una bonica manera de mantenir-me ocupada i una manera d’homenatjar els personatges que més m’agraden. A part de que portar el cosplay posat és sempre molt divertit.

Br: Com i quan neix la teva afició per ell?

Sh: Coneixia el cosplay des de fa temps perquè a la meva parella, l’Erikku-kun, li encantava veure fotos de cosplayers a Internet. Però no va ser fins que vam anar per primera vegada a Expomanga (l'any 2009) quan vaig decidir que començaríem a fer-ho. Tot just arribar a l’esdeveniment, vam començar a veure gent “cosplayada” amb uns vestits al·lucinants, i va ser amor a primera vista. En poc temps ens vam posar a fer feina i ha acabat convertint-se en la nostra principal afició.

Els dos som persones molt creatives, que de sempre anàvem fent manualitats a casa. Jo ja tenia una màquina de cosir des de feia alguns anys i em dedicava a fer alguns nyaps. Descobrir el cosplay va ser una manera de canalitzar tota aquesta creativitat i barrejar-la amb el nostre amor pels videojocs.

 

 

Br: Creus que el cosplay és una moda passatgera?

Sh: No ho crec. El cosplay està cada vegada més en auge, la cosa porta uns anys pujant com l’escuma i en altres països té una tradició que va començar cap als anys 70. Als EUA és un moviment cultural immens i cada vegada existeixen més concursos i propostes que inciten a continuar posant fil a l’agulla.

Com he dit a dalt, jo ho veig més com una forma d’art, una via d’expressió del nostre amor per la ficció i una manera d’esplaiar-nos. Penso que, mentre hi continuï havent cinema, jocs, còmics o manga, hi haurà cosplay. La gent dels estands dins de les convencions ens solen comentar que cada any veuen més gent disfressada, així que ara com ara no sembla una cosa passatgera.

Br: Qualsevol disfressa amb matisos Manga mereix entrar als cànons del cosplay?

Sh: És clar que sí. El cosplay és portar a la realitat un personatge. També hi ha cosplayers que dissenyen vestits sobre la base del que els inspira alguna novel·la, basant-se en la descripció del personatge. Per poder, et pots fer un cosplay de la Mare Teresa, jajaja. (i a sobre simpàtica, me l’estimo ja. nota del traductor).

Br: Principals diferències entre una disfressa de Carnestoltes i un vestit de cosplay.

Sh: Jo crec que la diferència que hi ha entre tots dos és la intenció i el sentiment amb el qual es fan. El Carnestoltes té un sentit, que és la disbauxa total i la festa màxima, jajajaja, i el cosplay es basa més en el teu amor per un personatge, en un disseny. Per mi no té un sentit tant de desinhibició com el Carnestoltes, és més aviat un mitjà serè d’expressió. Jo no faig cosplay perquè vulgui sortir de parranda, sinó per mostrar la meva habilitat fent vestits.

 

 

Br: A l’actualitat, com veus tu la conscienciació espanyola sobre el cosplay?

Sh: Crec que la cosa està cada vegada millor. Jo soc bastant novata en el tema (porto menys de quatre anys donant la tabarra), però tinc companys que en porten més de deu, i de vegades m’expliquen com ha anat evolucionant a millor.

És un moviment cada vegada més conegut, les convencions més importants solen sortir a les notícies i el concurs de cosplay és un dels majors atractius d’algunes d’elles (per no dir de totes). Cada vegada més la gent es va adonant que això no només consisteix a sortir a fer el gamba de tant en tant amb una perruca rosa, i crec que els cosplayers cada vegada més donem una imatge de normalitat, d’aficionats a un hobby com qualsevol altre.

Jo mai he tingut problemes de cap mena amb persones alienes a aquesta afició. Tant a la merceria com a les botigues de teles, per exemple, quan hi anem ja ens coneixen i ens pregunten pel que estem fent. I, en el meu cas, a la meva família li agrada, i els meus companys de treball saben a què em dedico en el temps lliure, i mai no he vist cap cara rara ni cap signe despectiu. Fins i tot alguns em segueixen a facebook o llegeixen el nostre blog.

La gent sol interessar-se quan els dius que ets aficionada a fer-te vestits de personatges que t’agraden. Al principi es mostres una mica reticents, però quan els ensenyo les fotos i els explico com faig els meus vestits, sol agradar-los.

Br: Abans, al principi de la moguda, us sentíeu fora de lloc a Espanya? Us reflectíeu en algun país europeu, o directa i principalment, al Japó?

 

Sh: La veritat és que l’Erik i jo no érem aquí al principi de la moguda, així que no sé molt bé com es va desenvolupar el Big Bang cosplayer per aquí. Només sé que era molt més dur aconseguir fer-se un cosplay decent quan no era tan comú ni tan fàcil comprar materials i perruques per Internet. Sembla ser que des del Japó i els EUA arribaven creacions meravelloses que aquí no es podien aconseguir per falta de recursos.

Quan nosaltres vam arribar, ja existia Ebay i ja hi havia un cert nivell. Jo mai m’he sentit fora de lloc i sí, ens fixem molt en com s’ho fan als països als quals el cosplay és una afició més majoritària. A mi sobretot em fascina el panorama d’Estats Units, porten uns anys fent autèntiques animalades: es fan metxes, realitzen unes armes impressionants i arriben a un nivell de realisme increïble. Al Japó són bastant més nyonyos per al meu gust (massa col·legiala per metre quadrat); però bé, és una mentalitat diferent i és un país al qual devem molt.

 

 

Br: Et pots imaginar, avui dia, passejar vestida de Bayonetta pel passeig de la Castellana, un dilluns al matí?

Sh: La veritat és que he anat pel carrer cosplayada moltes vegades i a totes les hores del dia, sobretot per a les sessions de fotos, i no m’he sentit malament ni incòmoda en cap moment. És clar, la gent et mira, i de vegades s’atura i et pregunta. La qüestió és portar-ho amb naturalitat. Una vegada estàvem Jose Manchado (fotògraf) i jo cosplayada de Eliza Cassan a la meitat d’un dels ponts de l’M-30, es va acostar un noi i em va demanar que em fes una foto amb ell. I moltes vegades s’acosten senyores grans a dir-te que estàs molt maca, és molt graciós! També, quan estàvem fent unes fotos disfressats de personatges de Dragon Ball, un nen va sortir de casa seva i va començar a al·lucinar amb en Goku. És inevitable cridar l’atenció, és clar, però això és una diversió.

I, responent a la teva pregunta, em veig de Bayonetta per la Castellana en el cas que vagi per aquí a fer-me unes fotos. Portar el cosplay per portar-lo, amb l’incòmode que és, no crec que em vingués molt de gust. La meva manera de vestir habitualment no té res a veure amb el cosplay, a mi m’agrada la comoditat. El cosplay me’l poso en les ocasions en les quals crec que val la pena lluir-lo.

Br: Creus que el cosplay serà, algun dia, una alternativa real a les modes convencionals de vestir per a l’ús quotidià? És aquesta la vostra reivindicació principal?

Sh: Portar un cosplay pot arribar a ser molt incòmode i jo, en la meva vida diària, soc una persona molt pràctica. Així que jo no els portaria. Però sí, hi ha gent que es vesteix de cosplay per sortir al carrer i que es reuneix amb d’altres aficionats per fer-se una passejada vestit d’algun personatge. Per què no? Realment anar vestit de qualsevol cosa és, d’alguna manera, com anar disfressat (i de vegades es veu per aquí cada modelet que flipes en colors). Si un se sent còmode portant un tipus de roba, benvingut sigui.

Des del meu punt de vista no. Molts dissenys, almenys la majoria dels que jo m’he fet, són una mica “trasto”, no són pràctics per a cap època de l’any i, a causa dels materials que fem servir, són difícils de rentar i cuidar. De vegades són obres d’art efímer (cauen peces, es descusen detalls…), així que per la meva banda no reivindico res, jajaja. Jo només vull tenir una cosa a la que dedicar-me a casa per a no avorrir-me i que em permeti desenvolupar el meu costat artístic.

Br: Obviant l’essència “eròtico-manguesca” que acompanya, inevitablement, molts dels dissenys, què opines tu dels que usen el cosplay amb finalitats eròtiques o pornogràfiques?

Sh: La nostra benvolguda regla 34. A mi, sincerament, això m’és igual. Porno n’hi ha de tot i per a tots, així que ni em sorprèn ni m’escandalitza que la gent es vagi mig despullant per aquí i que hi hagi un públic per a això. Anar calent és part de l’essència humana i jo ho accepto. I si ja els dissenys són eròtics de per si, qui ho faci, sap al que va, no?

 

 

Br: Embruta aquesta pràctica la imatge global del cosplay? Consideres que a Espanya son prou adults com per distingir totes dues facetes?

Sh: Fins a un cert punt. No vull que el cosplay es vegi només com un fetitxe i espero que el públic no pensi que si ens fem cosplays és per posar calent el personal. No em sembla lògic tirar-me tres mesos treballant en un vestit amb aquesta finalitat. Per això me’n vaig a una botiga de llenceria i en menys de cinc minuts surto amb un modelet a tal efecte i eròtic resultat.

Jo crec que cada vegada més la gent valora l’esforç i s’adona que no som models, que som creadors i que ens posem els cosplays per mostrar les nostres habilitats, no exclusivament per ensenyar carn. Que hi ha persones que només es fixen en el teta-cul-cama? Doncs sí, però crec que són una minoria i, com he dit a dalt, acceptem-ho. És a dir, no veig el cosplay com un fetitxe, però tolero (sempre que es porti en privat) que hi hagi persones que el vegin així.

Br: Hi ha afició al nostre país? Es veu aquesta recolzada per esdeveniments de qualitat i seguiment massiu de públic?

Sh: El cosplay és una afició minoritària en comparació amb algunes altres, però sí que es veu recolzat per esdeveniments, i cada vegada hi ha més públic que ho segueix. A Espanya podem trobar una convenció en diferents punts del país gairebé cada setmana i cada vegada se celebren més concursos via Internet. Ens mantenim ben ocupats, això és un no parar.

Br: Segons tinc entès, tu mateixa confecciones els vestits. Quantes hores pot portar la creació d’un vestit nou (sense armes) comptant tot el procés, disseny, presa de mides, proves..?

Sh: Últimament estic fent vestits bastant difícils per mi. En hores no et sabria dir, però amb el de Bayonetta em vaig tirar 9 mesos, i amb uns altres com el de Tali (Mass Effect) o el de Hilde (Soulcalibur V) m’hi he passat treballant en cadascun d’ells tres mesos durant unes 6 hores diàries aproximadament. És una bogeria, de vegades no sé ni d’on trec el temps, de vegades no dormo, m’absorbeix, perdo la noció del temps...

Br: I en diners, quan pot representar un vestit seriós?

Sh: Almenys 100 €, i al final, el que menys costa solen ser les teles. Normalment el que sol encarir el cosplay són les lents de contacte de colors (que costen entre 20 i 30 €) les perruques (uns 20 € cadascuna) i els materials per fer accessoris.

 

 

Br: Què hi ha darrere d’un vestit: admiració cap a algun personatge en concret, amor a un disseny i un patró, o un nou repte personal?

Sh: M’ha d'agradar el personatge per sobre de tot. Si em sembla un ninot repel·lent, per molt que m’agradi el vestit, és molt probable que passi de fer-me’l i em dediqui a una altra cosa. Això em va passar amb Mass Effect 2: el disseny de Miranda Lawson m’encanta, però és un personatge odiós. Al final em vaig fer la Tali, que em cau millor.

 

Últimament em fixo molt abans en els dissenys. El cosplay de Eliza Cassan de Deus Ex Human Revolution, me’l vaig començar a fer quan vaig veure el tràiler del joc. Vaig trobar el seu “concept art” i vaig posar-me a fer feina. El vaig acabar abans de començar a jugar. Després va resultar ser un personatge fantàstic i em vaig alegrar molt d’haver-me’l fet.

Intento sempre passar-me el joc o haver-hi jugat bastant. Els únics cosplays que m’he fet gairebé sense conèixer són els de Star Wars, perquè tinc uns amics als quals els encanta la saga i acostumo a anar amb ells a les convencions, així que intento portar vestits de la saga per passar l’estona. Però crec que de tots els cosplays que m’he fet, de la gran majoria me n’he passat el joc.

També m’agrada assumir reptes quan el cosplay és molt complicat, però a mi, principalment, el que m’anima a fer-los és que m’agradi el personatge.

Br: Està el cosplay a l’abast de tots? És a dir, factors com la vergonya o la constitució física estan renyits amb ell?

 

Sh: És clar que està a l’abast de tothom. El límit el posa cadascú. A mi m’agrada fer-me els vestits dels personatges que crec que encaixen amb la meva constitució física, i no puc evitar-ho, acostumo a sentir-me atreta per dissenys en els quals crec que em sentiré a gust. Però hi ha uns altres cosplayers que no tenen característiques físiques semblants a les dels personatges i igualment es fan uns vestits preciosos, i se senten bé amb això. És una cosa molt relativa i aquí no hi ha ningú disposat a aixafar-te la il·lusió, el cosplay és lliure, és una afició, no hi ha límits.

 

 

Br: Com a amant del cosplay, què t’omple més: el disseny i la creació del vestit o la seva posterior exhibició i les mogudes que l’acompanyen (coreografies, lluites…)?

Sh: Una mica de tot. M’encanta passar-me hores i hores mirant el disseny, disseccionant-lo mentalment per treure’n els patrons i fixar-me en cada detall. Potser la part que més m’avorreix és, una vegada trets els patrons en paper, tallar-los i passar-los a les teles. I una altra part estressant per a mi és sortir a comprar, sobretot a la merceria, perquè sempre hi ha senyores que es colen i hi ha unes cues horribles. De debò, si has sobreviscut a Pontejos (la merceria més coneguda de Madrid) en hora punta, ja et poden enviar a l’Iraq, has completat el teu ensinistrament.

Després d’això ja va tot una mica més sobre rodes; una vegada passats els patrons i amb els materials sobre la taula i la màquina de cosir a punt, l’elaboració consisteix a anar mirant les imatges de referència i intentar-ne treure un disseny el més semblant possible. I tirar-t’hi hores, hores i hores. I provar-te les peces, veure si estan bé, posar els detalls, provar-te-les més vegades.

 

Anar veient que va prenent forma és molt satisfactori, i el moment en què acabes el cosplay i te’ proves és màgic. No t’hi veus tu al mirall, veus el personatge encarnat, i sents un orgull infinit. És al·lucinant, i se t’oblida tot el temps i l’esforç que hi has invertit.

Després d’això, m’agrada molt començar a buscar llocs que vagin bé al personatge per a anar-hi a treure fotos, i els photoshoots són molt divertits. Aquí és on millor m’ho passo. Perquè veure’t al mirall al costat d’un armari desordenat no té gràcia, però veure una foto ben ambientada amb el vestit, la llum, els plans adequats... és meravellós. Moltes vegades els fotògrafs m’han passat les fotos i m’han saltat les llàgrimes d’alegria.

 

També és molt divertit anar a les convencions perquè és el moment en què comparteixes amb uns altres cosplayers. És molt cansat, però val molt la pena. Hem fet molt bones amistats gràcies a aquesta afició, i de vegades hem fet grups grans amb diversos personatges d’un joc i han estat experiències inoblidables.

Br: Per desgràcia estem en un país ple d’ignorància i intolerància; t’han insultat o anomenat friki (de manera despectiva) alguna vegada?

Sh: Doncs la veritat és que no. En general sempre m’han tractat amb molt de respecte. He tingut sort perquè conec altres companys als quals sí que han insultat. Però bé, res de greu.

Crec que el truc és a ser amable i tenir una mica de paciència. Quan em pregunten a què em dedico (a part de la meva professió, que no té res a veure amb tot això) acostumo a explicar-ho dient que m’agrada cosir, que em faig vestits de pel·lícules i jocs que m’agraden, i n’ensenyo fotos. Amb les fotos al davant el personal ja sol reaccionar d’una forma bastant positiva. Em sembla que l’important és no anar espantant als altres de com n’ets de friki, sinó fer-ho veure com un hobby i donar a entendre que saps distingir el fictici de la realitat. La manera en la qual es diuen les coses és important.

Br: Defineix-me que significa Friki per a tu.

Sh: Ser molt, molt, molt aficionat a alguna cosa. Fins a arribar als límits de la bogeria i l’obsessió.

 

Br: S’organitzen, encara que sigui a nivell local, esdeveniments periòdics; és a dir, existeix algun lloc a Espanya on poder acudir vestits de cosplay amb l’únic afany de xerrar, posar o compartir idees i dissenys amb altres participants?

Sh: Sí, a Madrid tenim Expomanga, que és la convenció més gran de la regió. Se sol celebrar al maig i s’omple de gent. També tenim els Japan Weekend, i d’altres jornades més petites com Les Damned o el saló de Leganés. No ens podem queixar.

I el més gran i important de tots és el Saló del Manga de Barcelona, on se celebren els concursos classificatoris per accedir a concursos internacionals com el World Cosplay Summit (al Japó), el European Cosplay Gathering (a París) i l’Eurocosplay (a Gran Bretanya).

 

Br: Tens alguna cosa en contra de Final Fantasy? Si no tinc mal entès, mai t’has vestit dels seus protagonistes, quan papers com Tifa, Yuna, Lulu... et vindrien a tomb.

Sh: Jajajajajaja, tant es nota? No, no tinc res en contra de Final Fantasy. És només un trauma estúpid: el primer FF al que vaig jugar va ser el XII, i em va desencantar tant que li vaig agafar una mica de tírria. Després, fa menys d’un any, vaig decidir donar-li una oportunitat al FFVI, però ja està tan passadet el pobre que no el vaig aguantar. Tinc pensat un cosplay de FF per al futur amb uns amics, així que amb això espero acabar amb la maledicció. He de dir que el disseny d’en Fran del FFXII m’encanta i sempre me l’he volgut fer, però soc molt blanca i em fa mandra acolorir-me, així que el vaig posposant. Potser algun dia el faci.

 

 

Br: Deixant a part la revolució HDMI, i parlant en termes jugables: retro o modern?

Sh: Modern, modern. De vegades faig partidetes a jocs retro (m’encanta rejugar els Sonics), però si me n’hagués de quedar amb un, que no em llevessin el meu Mass Effect ni el meu Halo, si us plau.

Br: Et sona d'alguna cosa NEO GEO?

Sh: Sonar-me em sona de ser un sistema que va sortir allà pels 90. Però poc més. (No em matis).

Br: Quin joc et va fer, i et continua fent somiar?

Sh: Mass Effect és una droga. Un amic me’l va recomanar quan va sortir i el vaig jugar amb molt d’escepticisme, però em va enganxar una animalada. No solc ser molt fan dels jocs molt llargs, els universos massa oberts em paralitzen una mica i no soc de rejugar (pel poc temps que tinc), però me l’he passat dues vegades i ara mateix vaig ja per la tercera, i no me’n canso. L’univers que ha creat Bioware em sembla al·lucinant.

Br: Amb qui te n’aniries de copes: Miyamoto, Suzuki, Kojima o Ueda?

Sh: Difícil elecció. Potser amb en Miyamoto, perquè els primers jocs que vaig jugar van ser els seus i els hi tinc molt d’afecte.

Br: I per a acabar, una mítica i clàssica pregunta dels 90: si te n’haguessis d’anar a una illa deserta, quines tres coses te n’emportaries?

Sh: Tenint en compte el problema del subministrament elèctric, el primer que m’emportaria seria un piano, que m’agrada molt tocar i això no necessita endolls; m’hi emportaria també un quadern o una cosa amb la qual poder escriure, i un ganivet, que diuen que això és molt pràctic a les illes desertes, jajajajaja. Em faria un cosplay de Lara Croft amb fulles de bananer i viuria feliç.

 

 

Moltes gràcies, en nom de Briconsola, per la paciència mostrada amb aquest tros d’entrevista. Ha estat un honor tenir-te amb nosaltres i esperem que el cosplay ocupi a Espanya ben aviat el lloc que es mereix.

Salutacions i fins a sempre.

NOTA: Totes les fotos de Shanoa Nebulaluben han estat extretes del seu canal de deviantart i pertanyen als fotògrafs José Manchado, Jesús Clares i Hidrico.

Blog personal