EL CIRC DE LA LLUITA

Benvinguts al circ de la lluita!

Possiblement molts dels que llegiu aquest document no compartireu la meva visió, però sento la necessitat de parlar-ne per criticar una tendència que corre el risc de devaluar en excés un gènere que, precisament, no passa pel seu millor moment.

El gènere en qüestió és el de la lluita en 3D, és a dir, aquell amb personatges poligonals...

Aquest tipus de joc va ser l’evolució directa (i inevitable) als clàssics Arcades 2D de Capcom i SNK (entre d’altres) que tant ens van al·lucinar en el seu moment. No diré quina vessant és millor tot i que jo, personalment, em decanto per la clàssica, però reconec que aquests jocs poligonals feien falta.

Sagues con Virtua Fighter de SEGA, Tekken o Soul Blade de NAMCO, Dead or Alive de TECMO... Van trencar els motlles dels jocs amb fons plans i ninots dibuixats, per passar a un altre nivell de realitat i acció. Sense ser comparables, hem d’admetre que era el camí lògic a seguir, almenys a nivell gràfic.

Com que els jocs totalment 3D van perdre en velocitat i resposta (tot i guanyar en espectacularitat), es van inventar els que, tot i ser poligonals, comptaven amb un únic pla de lluita. Tampoc aquests van arribar a la vertiginosa velocitat mostrada en algunes joies 2D, però sí que se’ls van acostar molt, omplint així la baula perduda entre tots dos mons.

Actualment, tant en la passada generació com en l’actual (document escrit a l’Era Playstation 2 i 3), aquests jocs 3D han arribat a un nivell de disseny i espectacle sublim: els seus fons són terriblement bells i detallats, i els seus personatges estan dissenyats a la perfecció, a anys llum dels toscos patrons mostrats pels originals.

Però no obstant això, el gènere sembla estancat en un pou d’idees del qual les companyies tendeixen a sortir-ne agafant-se al més que típic híbrid entre sagues.

Tot va començar l’any 1996, quan CAPCOM va obtenir la llicència de Marvel Comics per portar els súper herois d’aquesta companyia al videojoc.

Ràpidament, van unir aquesta franquícia a la seva gallina daurada (Street Fighter), amb un resultat realment encertat. Aquest joc, anomenat X-Men vs Street Fighter, començava un camí paral·lel a les sagues existents. Un hipotètic torneig o competició entre dos mons totalment diferents, però que gràcies a un disseny gràfic sublim i a la perfecta compenetració que permeten els patrons del còmic i el videojoc 2D, va acabar amb un joc al·lucinant, tècnicament imponent i amb uns cops especials mai vistos fins avui.

Després d’aquest reeixit experiment, i com acostuma a fer CAPCOM, va venir l’inevitable... Marvel vs Capcom, Street Fighter vs Marvel, Marvel vs Capcom 2, Marvel vs Capcom 3...

També hem de citar, i llorejar, la insòlita unió que el 2003 va aparèixer en format videojoc. La unió desitjada per qualsevol gamer de l’època i que sempre havia semblat més que impossible: SNK i CAPCOM van ajuntar els seus personatges en, possiblement, el joc mixt amb més glamur de quants podien existir.

Dos van ser els jocs programats: SNK vs Capcom Chaos, per a la consola Neo Geo i Capcom vs SNK.

Jocs de luxe, programats per a totes dues companyies sota el seu propi estil gràfic que, tant a la Neo Geo com a la Dreamcast (Naomi), van representar un baló d’oxigen per a tots els clàssics.

El clímax de la unió va ser programat per a la consola / placa de SEGA, i es va titular SNK vs Capcom 2; un joc preciós i perfecte sota el control de CAPCOM que, al costat d’uns gràfics de fons amb realços 3D, unia a la perfecció el millor de tots dos universos.

Després d’aquesta necessària i curiosa unió, exceptuant el genial Tatsunoko vs Capcom i l’Smash BROS (per ser una cosa diferent), la resta d’híbrids posterior només han vist la llum amb l’únic pretext de vendre de manera fàcil i ràpida.

No vull negar que fa una certa gràcia poder lluitar amb jugadors provinents d’altres gèneres, però si analitzem bé aquests jocs no tenen una altra finalitat que l’espectacle i això, després d’unes poques partides, es converteix en monotonia.

També hem de tenir clar que no tots els gèneres o estils gràfics són barrejables. Així com els universos Tatsunoko o Marvel són ideals per barrejar amb els videojocs en provenir del còmic / MANGA, no podem ajuntar depèn de quina franquícia perquè el resultat és poc més que patètic.

Així mateix, és absurd ajuntar mons tan dispars com Samurai Shodown o Metal Slug en un mateix joc, ja que tant l’estètica dels lluitadors com els seus atacs especials freguen el paranormal... Per Déu, si al Fighters Megamix de SEGA lluitàvem fins i tot amb el cotxe de Daytona...

Molt graciós sí, però l’aportació real al títol és igual a zero. Només el salva el fet de ser un extra, perquè si no recordo malament, aquest lluitador l’obteníem en acabar el joc en algun dels seus modes.

SNK, amb el seu Neo Geo Battle Coliseum, i CAPCOM amb el Marvel vs Capcom 3 (per citar-ne alguns), ens van demostrar que, abans de res, els importa més vendre que innovar.

També he d’admetre que cap joc de lluita ha tingut mai un argument massa sòlid o creïble. Franquícies com Tekken o Soul Calibur, en alguns dels seus episodis, han aprofundit una mica per sobre de la mitjana en aquest aspecte, oferint uns modes extres de joc bastant reeixits; però a l’hora de la veritat, aquest mai ha estat un requisit que semblés importar massa als jugadors.

Els ingredients bàsics d’un bon joc de lluita (segons la cultura popular) són uns patrons de lluitadors correctes (i si hi ha ties bones millor), uns gràfics de fons acceptables i una correcta jugabilitat. Amb això, des de sempre, ens hem donat per satisfets, motiu pel qual les companyies tampoc s’han esforçat gaire a canviar.

No sé què creureu vosaltres, però el gènere de la lluita 3D pot tenir els dies comptats si les companyies no s’hi esforcen una mica més. Crec que ha arribat l’hora de demanar-los comptes i no conformar-nos amb un altre més.

En part, aquest empipament ve recolzat per aquest últim exemple, el Marvel vs Capcom 3.

No és que el joc m’hagi defraudat en tots els seus aspectes, ja que tècnicament és molt reeixit, però el trobo mancat d’espurna.

Després d’una bona estona jugant, m’ha fet la sensació de ser un producte pensat amb l’objectiu de complir l’expedient. Em sap greu, perquè havia dipositat moltes esperances en ell, però no em sento satisfet. Pot ser que a algú no li agradi una evolució, com ha pogut passar amb jocs com Street Fighter IV o King of Fighters XIII, però davant de productes simples o absurds tots hi hem de coincidir.

El punt final de la meva crítica el dedicaria a NAMCO i la seva saga Soul Calibur, joc que ens va sorprendre a la Playstation i ens va enamorar a la Dreamcast, veient-se elevat en aquesta última consola a la denominació d’obra d’art digital.

En les seves posteriors aparicions, a excepció del tercer capítol, s’hi han afegit lluitadors importats d’altres franquícies que no sempre han estat del tot encertats. Primer van ser Heihachi, Spawn o Link, més tard Dark Vader, el GRAN Mestre Ioda o Kratos... I jo, des de la meva humil posició, em pregunto: fan falta lluitadors importats en una saga tan completa com Soul Calibur?

No ho sé, torno a repetir que, possiblement, aquestes mescles no són dolentes per al gènere, però no em podeu negar que un abús d’elles, o una mala elecció, tampoc hi aporta gaire, que diguem...