PARLEM DE NINTENDO

Seria una equivocació començar sense dir que, independentment del sistema al qual ens referim, a Nintendo sempre han tingut la capacitat de crear jocs que compensen sobradament la compra d’alguna de les seves consoles, i tant se val si parlem de sobra taula o portàtils, sempre hi ha alguna cosa a destacar i que la competència no pot oferir.

Des del llançament de la Wii va quedar bastant clar que la companyia nipona tenia ben presents les despeses del seu desenvolupament, perquè tot i ser una màquina més limitada quant a potència, era també un sistema que requeria menys pressupost pel que fa a la programació.

Vist així, el que va proposar Nintendo va ser tot un encert, acompanyada de la seva revolució més qüestionada: el Wiimote.

Ens agradés o no, el perifèric podia fer les vegades de volant, de canya de pescar, de raqueta, de pal de golf o de pistola, però tot i resultar més o menys efectiu, realment significava una nova manera de jugar; si de cas, l’únic problema va ser afegir-lo a gèneres que segurament no necessitaven de donar cops a l’aire...

La falta de potència doncs, va ser compensada per una cosa nova i exclusiva, i a molts els va valer la pena.

Cal tenir en compte que la major part del seu públic potencial no era seguidor de la marca en aquell moment i es va deixar entabanar per la novetat, el va implicar una fidelitat massa temporal, de curta durada.

Els fidels a Nintendo de tota la vida sí que van trobar més raons per gaudir-ne durant un període superior, però a costa d’acumular accessoris simplistes i barats, destinats a qui no posseïa cap perícia, i a un tipus de jugador poc exigent quant a videojocs.

Aleshores va arribar Wii-U, acompanyada d’un catàleg d’allò més avorrit (el que no implica que no tingués grans jocs), format per títols que ja portaven temps en d’altres sistemes però a preus més accessibles, i amb refregits massa explotats de la seva franquícia estrella. I de nou, amb qualitats tècniques d’acord a una generació anterior, però al preu d’una de nova.

I és que la Wii va tenir un preu molt contingut, però la Wii-U no.

Nintendo es va centrar de nou en aquells jugadors denominats casuals, que després de la febre Wii es van llançar al meravellós món del joc per a mòbils, mitjançant una pantalla tàctil. El problema és que els controls tàctils no valen per a tots els jocs, i en molts casos degraden l’experiència.

Quant als jocs, si bé no hi havia res com un Mario Galaxy o un Mario 3D, de tant abusar-ne el pobre lampista va començar a dessagnar-se. De noves versions per a Wave Race, StarFox o F-Zero no n’hi va haver, i això va provocar l’enuig evident per part dels fidels a la marca. A més a més, les Thrid Parties havien de desenvolupar els seus jocs amb un equip exclusiu per a la consola, de tan diferent que era de la resta, i si a sobre no va vendre com s’esperava, doncs ja veiem amb quins problemes va topar la gran N. 

El problema va poder ser també en part el seu estrany comandament, que no aportava res nou i encaria en gran manera al producte final... Potser hauria estat més lògic que la 3DS pogués connectar-se a la consola de sobretaula, per exemple, i realitzar les mateixes funcions.

Al final no va saber diferenciar-se: ni va voler satisfer els més fidels, ni va cridar l’atenció dels casuals, llençant al mercat una consola molt bona a nivell de maquinari però que no donava per competir amb les rivals. A banda, no va saber aprofitar l’èxit de la seva portàtil, i el sistema tàctil, encara que ben integrat podia funcionar, va resultar limitat i poc novedós.

Si la teva màquina no es dirigeix de bon principi als teus, si no va destinada al fet que les grans companyies puguin programar sense cap problema econòmic, si no conté cap nou afegitó, i si finalment tampoc compta amb un catàleg atractiu... En què pensaves abans de llançar-la?

Nintendo, en definitiva, va llançar un producte amb una tecnologia de feia 6 o 7 anys, amb un preu al nivell de les consoles de nova generació: penseu que la Wii-U costava, amb el seu pack més complet, per sobre d’una PS4. 

Fins a 400 € per una consola que es diferenciava de la resta simplement per mostrar els mapes i les pantalles d’opcions sense haver de prémer Start va ser, sota el meu punt de vista, un capritx sense raó de ser. Injustificable, i indefensable.

Jo no puc concebre el món sense Nintendo, i sé que val més un Mario sobre-explotat (però dissenyat amb cap) que 100 Call of Duty’s; però també esperava una mica d’afecte per part Nintendo, i una cosa desfasada, pràcticament sense catàleg i amb un preu abusiu, no és el que jo considero una mostra d’afecte. 

La pròxima consola de sobretaula de Nintendo serà més potent, integrarà l’ús de la seva portàtil (ja sigui la 3DS o una altra de nova) i comptarà amb un llançament espectacular, destinat als seguidors de tota la vida, us ho asseguro.

Podria semblar aquesta una carta escrita amb menyspreu, però jo sempre diré el mateix: Nintendo i Sega són sinònims de videojoc... o si més no ho eren. Però creieu-me, en aquest reportatge hi ha més amor que odi, i precisament per això soc tan crític.

Wii-U és el més fluix que ha llançat Nintendo en la seva carrera, amb l’excepció del Virtual Boy. Però tot i això encara té les seves joies, perquè sempre hi ha joies a les consoles de Nintendo, per errònies que puguis ser.

En conclusió... 

No tot s’hi val, encara que dugui el segell de NINTENDO.