PIRATERIA

Però amb l’arribada del CD la cosa va tocar sostre: per primera vegada la pirateria es va generalitzar, i va ser perseguida a gran escala. Les gravadores de CD, encara que de sortida van ser molt cares, van baixar ràpidament de preu, i estrany era l’ordinador que no vingués amb una de sèrie.

Amb la següent generació, la dels DVD’s, més del mateix.

Ha estat amb les consoles més modernes que la cosa s’ha moderat una mica; encara que segueixin existint maneres de «petar» les consoles, els bloquejos d’Internet han estat bastant eficients.

Actualment comptem amb un format físic no tant accessible (blu-ray) i amb un mercat de segona mà molt generós que ens permet aconseguir coses a preu relativament accessible. No obstant això, la pirateria és una pràctica que no té fi, perquè és una sub-indústria que mou molts diners, i cada vegada són més els hackers que entren en aquest món, no només pels diners, sinó fins i tot per un tema de superació personal o demostració de la seva vàlua. 

Pirateria: A qui beneficia?

Doncs bàsicament a dues parts: als «hackers» i als usuaris.

Els hackers se n’emporten la major part, ja que de la creació de modxips i discs de càrrega, i la seva posterior comercialització, en treuen un bon pessic. I els usuaris, que no guanyen res però s’estalvien un altre bon pessic en jocs.

Es va arribar a dir que durant l’era Playstation, Sony es va veure afavorida pel tema de la pirateria degut a l’increment de consoles venudes. Tanmateix, això és una arma de doble fil i sinó, que li ho preguntin a SEGA.

SEGA, amb la seva Dreamcast, va pecar d’innocent i va crear un sistema inviolable (GD-ROM) que una setmana després de sortir a la venda ja havia estat «hackejat».

Això va fer que després de la desconfiança general cap a aquesta consola, la gent comencés a comprar-la «a sac» amb el pretext que ni tan sols li calia el modxip.

Però, què va passar? Doncs que les companyies desenvolupadores de programari es van cabrejar una miqueta i van anar tancant-li les portes, cosa que va fer que la companyia japonesa hagués de suplir les deficiències amb jocs de la seva pròpia manufactura i, moltes vegades, posant-hi més del que treien.

Amb tot això vull que entengueu que els principals afectats per la pirateria són, innegablement, les companyies de programari, però que darrere seu també venen les de maquinari.

Moltes vegades, en parlar de les vendes relacionades amb la pirateria, tendim a oblidar-nos que Catalunya és una taca al mapa, i encara que les vendes de consoles han augmentat molt en els últims anys, el que passa aquí no és un reflex del que passa al món. El Japó és el major productor de consoles i pràcticament també n’és el major consumidor, i allà, de còpies, zero.

No obstant això, és veritat que en la ja comentada era Playstation la cosa es va desbordar a nivell global, arribant a índexs del 80 per cent i més, depenent dels països. 

Modxips i discos de càrrega: legals o il·legals?

Doncs suposo que depèn.

Sincerament crec que l’adquisició d’un modxip, o d’un disc de càrrega, i el seu ús no ha de ser penalitzat, ja que quan nosaltres comprem una consola, aquest producte passa a ser de la nostra propietat, i podem fer amb ell el que ens vingui de gust. Per tant, modificar-la no és un delicte; mostra d’això és que la compra i venda de modxips no està legalment penalitzada.

Els modxips i discos de càrrega, entre altres coses, permeten jugar amb còpies de seguretat, i aquí és on s’aferren els “puristes” per criticar-los. Però, i si resulta que soc molt maniàtic i no vull que els meus jocs originals es ratllin, per la qual cosa en faig una còpia de seguretat, i jugo amb ells a la meva consola amb xip, estic infringint la llei aleshores?

Tot i que parlant clar, amb aquest pretext tots hem jugat alguna vegada amb un joc del que n’hem perdut l’original (inexplicablement) just després de fer-ne la còpia de seguretat…

Per tant, jo em pregunto:

Quin mal fem en jugar còpies de seguretat a les consoles retro?

CAP, perquè això ja no representa cap benefici o pèrdua per a la companyia responsable de la consola, ni per a les de programació, ja que aquest mercat porta anys obsolet i avui dia ja està en mans dels particulars.

Quin mal fem en jugar jocs d’una altra regió a consoles retro mitjançant modxips o discs de càrrega? 

Doncs el mateix d’abans: CAP NI UN.

Amb el temps, i amb informació que abans ens era negada, sabem que a Europa arribava el que arribava, mentre que al Japó o els Estats Units hi havia jocs molt bons als quals no teníem possibilitat d’accedir. Per tant, veig del tot natural, i justificable, que vulguem gaudir d’aquests jocs de la manera que sigui.

Quin mal fem en jugar còpies de seguretat a les consoles actuals?

Doncs aquí SÍ que hi veig problema... Hem de ser sincers i reconèixer que això es pot considerar delicte, ja que de manera indirecta estem perjudicant, i molt, a les empreses desenvolupadores de programari.

La solució al problema?

Baixar els preus de sortida dels jocs.

Fa molta ràbia comprar un joc a 70 euros i que al cap de mig any te’l rebaixin a 20 amb l’etiqueta Platinum, Choice Placer, Greatest Hits o com en diguin. 

Què passa? Que no guanyen diners amb aquestes versions?

No crec que no guanyin diners amb els Platinum, o que ens els deixin a preu de cost. 20 euros és un bon preu per als jocs i, si molt m’apureu, 30-35 per una novetat tampoc seria forassenyat, però res més. Si els jocs sortissin a aquests preus, la pirateria no tindria raó de ser, i el que deixessin de guanyar les companyies amb l’abús a l’usuari, es compensaria amb l’augment de les unitats venudes.

Ja sé que el meu plantejament no és tan simple com sembla, ja que del preu final del joc en treuen profit la productora, la distribuïdora i la botiga que els ven... Tot i això, alguna solució es podria trobar.

Sé que deixar de guanyar ens molesta a tots, però del que sembla que no s’adonen (o no volen adonar-se) és que l’afectat final sempre és el mateix.

A sobre, si compres un joc que resulta ser un «trunyo» o té falles de programació, molesta molt. Així mateix, també és frustrant comprar una novetat a 70 euros i que al cap d’uns mesos en valgui 15...

Per tot això, jo veig en aquest factor el principal estàndard de la pirateria, i fins que no s’arregli, res podrà frenar-la.

Emuladors: legals o il·legals? 

Aquest és un tema que no sembla molestar gaire a les companyies, i la veritat és que no entenc massa el per què. Si es deia, en el seu temps, que era il·legal jugar a una còpia de seguretat en una PSX, per què jugar amb la mateixa còpia de seguretat en un emulador de PC no ho era, o almenys no estava tan perseguit (i nomeno el de PSX perquè va ser bastant contemporani amb la consola).

Bàsicament, crec que la il·legalitat dels emuladors està en dubte pel fet que la majoria emulen consoles retro, molts no n’emulen ni el 100% i, a més, sempre han sortit molt més tard que la consola original. Però de tota manera, és un tema que algunes vegades m’ha fet ballar el cap: els usuaris de consola eren criminals, però els de PC no.

La pirateria: és bona o dolenta per als videojocs?

Rotundament DOLENTA.

Els videojocs són productes amb una realització costosa i més en l’actualitat, per la qual cosa la pirateria fa molt mal als seus desenvolupadors.

Imagineu que per un moment heu aconseguit, després de dos o més anys de feina, treure un bon joc a la venda, i que algun graciós el pengi a Internet i us foti l’invent enlaire. Oi que us molestaria? Doncs en termes generals és el que els passa a les companyies, i encara més tenint en compte l’enorme capital invertit en la gesta.

Aquest és un apartat que els usuaris de videojocs que realment estimem aquest món hem de tenir molt present.

GENS de pirateria en les consoles actuals, ja que amb aquestes consoles hi ha molts diners en joc i molts sous al darrere. A més, si no estem d’acord amb la política de preus de les companyies (i jo soc el primer) sempre podem esperar que baixin de preu o dirigir-nos a les botigues de segona mà.

La pirateria: és bona o dolenta per als col·leccionistes?

El món dels videojocs ha sofert un canvi bastant important en els últims anys i ha passat de no valorar-se a ser un dels camps més col·leccionats de tots. Referent a això, us donaré un consell que no té preu.

Les còpies no tenen cap valor!

Si bé tenir una consola amb xip ens resulta ideal per a molts aspectes, acumular grans quantitats de jocs en format còpia de seguretat (encara que els fem una caràtula a color) no serveix de res. Penseu que amb el temps us en cansareu, perquè mai tindran el glamor d’un joc original.

Us ho dic per experiència, perquè quan comences a valorar la teva col·lecció, les còpies fan MOLT lleig.

Modchip i discos de càrrega: val la pena tenir-los?

Per a consoles retro SÍ, ja que permeten un munt de possibilitats molt pràctiques i útils.

- Provar els jocs abans de comprar-los: tot i que a Internet hi ha multitud de reviews, vídeos i d’altres, no hi ha res com provar-lo un mateix a la pròpia consola (detall gràfic, fluïdesa, jugabilitat...), per tant una bona opció és poder-lo provar. Abans de llançar-t’hi.

- Jugar a còpies de seguretat dels jocs que ja tinguem originals: això que sembla més una excusa que altra cosa, pot arribar a ser molt útil.

Un exemple:

Fa temps em vaig comprar per Ebay el Dead or Alive de Saturn. Aquest joc per a mi és crucial i el volia tenir original. Vaig tenir la mala fortuna que em va arribar en molt bon estat, però amb una sola ratllada bastant profunda que em fa saltar la introducció, i de vegades se’m penja la consola. Solució: fer una còpia de seguretat i jugar amb ell, però amb la tranquil·litat de tenir el joc original a la meva col·lecció.

Per sort, els gravadors de CD/DVD llegeixen molt bé i es passen pel folre molts dels errors que resulten crítics per a les consoles. Pel que fer una còpia de seguretat dels jocs que tinguem una mica ratllats i jugar amb ells és una bona solució, ja que ens assegura no desgastar més l’original, i també representa un esforç menor per la lent de la consola. A propòsit d’això, les còpies de seguretat sempre han de ser gravades a la mínima velocitat permesa i amb CD/DVD’s de bona qualitat.

- No gasteu les vostres joies. Digueu-me maniàtic, però últimament m’he fet amb el Radiant SilverGun, un caríssim joc de Saturn, i estic molt més tranquil jugant amb la còpia de seguretat que amb l’original.

En fi, crec que el meu punt de vista queda bastant clar: la pirateria (per dir-ho d’alguna manera) en consoles retro SÍ, però en les actuals NO, ja que només aconseguirem danyar el sector i sortir-ne perjudicats. I en el tema de les col·leccions, val més poc material i bo, que no molt però mancat de valor.

I per a acabar, una petita anotació sobre NEO GEO.

Conversions de NEO GEO: són o no són un frau?

Aquest apartat vol servir per advertir i comentar una mica el tema de la pirateria pel que fa a la famosa consola d’SNK, ja que últimament s’ha posat bastant de moda el tema de fer conversions de jocs de MVS a AES.

Com la majoria ja sabreu, l’AES i la MVS són la mateixa màquina enfocada en diferents camps. Doncs bé, el programari de totes dues màquines també és el mateix en diferent format, i això ha portat a molta gent a investigar en dues direccions oposades.

Una de les pràctiques de les conversions no és GENS delictiva, i et permet jugar a l’AES a jocs que només van sortir en MVS o a els mateixos a preus molt més continguts.

Ara bé, la part fosca del tema és que hi ha gent que fa conversions i les maquilla com si fossin originals i, per més INRI, amb EP-ROMS reprogramades. Això és pirateria en tota el sentit de la paraula i, en conseqüència, és un FRAU TOTAL.

La majoria de vegades, els propis venedors de conversions especifiquen la seva creació i l’etiqueten com a tal. No obstant això, sempre n’hi ha que obvien part de la informació per fer-nos caure en el dubte. Els jocs de NEO GEO sempre han estat cars! Hem de tenir present que, com dèiem antigament, mai hi ha duros a quatre pessetes…