UN CLON OFICIAL DE NINTENDO!

No fa massa, de la mà del company Martí Segon, he descobert una peculiaritat molt interessant... 

Amb l’augment de la demanda i l’especulació de preus, en el nostre hobby estimat, hem descobert pràctiques diverses de les quals, moltes d’elles es podrien titllar d’invent, mentre que altres, directament, de frau. Substitució de ROMS amb pretext de reparació, conversió de parts d’un joc, clonat complert de la informació, inclusió de mitjans flash... No tot es pot considerar un delicte i més amb software i hardware tant antic, però sí que és molt molest que ens intentin vendre gat per llebre...

Ja fa temps que a Briconsola vam tocar el tema amb un petit reportatge que us pot ajudar a diagnosticar si un joc és original o pirata, no obstant això, el tema d’aquest document és un altre: Presentar-vos un clon oficial de NINTENDO!

Evidentment el titular és molt exagerat, ja que no es pot considerar un joc pirata, però m’ha semblat escaient i MOLT cridaner, ja que en certa manera sí és un clon “barat” d’un software ja existent...

NOTA: en cap moment vull desmerèixer la valia d’aquests tipus de cartutxos, ja que el fet d'estar produïts per la pròpia Nintendo ja mereixen la nostra aprovació, però sí que resulta un tema confús i m’agradaria explicar d’on remunta la història.

Molta gent té dubtes de si son productes oficials o pirates i la veritat és que, a primer cop d’ull, poden semblar més gats amb orelles de cartró que llebres amb pedigrí.

Aquest cartutx que, a priori, podria semblar una copia xina de qualsevol joc de Super Nintendo, respon a una tècnica que Nintendo va utilitzar (tant en format PAL com NTSC) amb la intensió d’abaratir costos de producció.

Bàsicament, aquest format de cartutx ens el trobem en jocs que utilitzaven el famós chip SUPER FX o la seva evolució, SUPER FX2. Aquest xip, pels que no sapigueu d’on baixa, us diré que era un processador creat per millorar l’ús de polígons en els novedosos jocs tridimensionals la màquina de 16Bits de Nintendo. Com que l’arquitectua interna d’una consola ja no es pot tocar, un cop exposada al mercat, el que van fer companyies com ara SEGA o Nintendo va ser adjuntar uns processadors gràfics molt potents en els mateixos cartutxos. Això feia que els jocs poguessin moure polígons (una tècnica gràfica puntera en aquell moment) amb més facilitat que amb d’obsolet hardware de la màquina. SEGA va treure el xip SVP i Nintendo l’FX.

Tornant al Super FX, comentar-vos que el seu nom en clau va ser força original, venint de Nintendo: M.A.R.I.O (Mathematical Argonaut Rotatio & I/O).

Les posteriors revisions del xip (FX i FX2) ens van permetre gaudir de jocs tant espectaculars com ara: Starwing, Stunt Race FX, Yoshi’s island, Dirt Race... Jocs que vistos a dia d’avui fan plorar als ulls, però que en aquell moment van suposar una gran gesta, acostant encara més la Super Nintendo al seu mirall ARCADE. 

Després d’aquest petit parèntesis tant necessari, us descriuré (a tall de boig) la composició interna i funcionament d’un joc tradicional. Com podreu veure a la següent fotografia (Starwing) la seva composició interna està formada per varis xips i components electrònics. 

Per entendre-ho de manera fàcil, dins un cartuix de joc hi ha un circuit elèctric amb diferents components. Cada component té una funció  concreta. Un xip conté la informació principal del joc (ROM), un altre dona l’ordre d’arrencada (pas de senyals d’un xip a l’altre), un tercer, com en el cas de l’FX, ajuda a moure les dades amb més facilitat, un altre pot ser un xip que millora la sonoritat i així fins a concloure amb tots els components interns. Tots tenen la seva funció i forman part d’un conjunt. Qualsevol falla en algun component pot fer que el joc no funcioni o que mostri errors gràfics d’àudio...

No obstant això, com podeu veure, són una quantitat de components electrònics que, junts, sumen un import econòmic. No comptem la despesa en programació i investigació, nomes l’import de la producció: Placa electrònica, carcasses de plàstic, etiqueta i components electrònics. Aquí ens on busquem la X de l’equació:

Com podem reduir costos en producció?

La carcassa, l’etiqueta i la placa electrònica (amb el port de cartutx) els necessitem, per tant, allà on podem retallar és en els components electrònics i això és el que va fer Nintendo. 

També hem de tenir present que els jocs que portaven xips específics com podien ser l’FX o el DSP-1 (MODO-7) resultaven més cars de producció i per tant, aquest augment es veia reflectit en el preu final de venta. Aquí és on la companyia japonesa va optar per una tècnica electrònica anomenada: “Chip on Board” (xip a la pròpia placa).

Ara ja no tenim una colla de components electrònics connectats entre ells, sinó un processador general amb tots els components integrats. No és un mal sistema electrònic, de fet, actualment multitud d’aparells l'utilitzen, ja que ens permet reduir costos i espai. No obstant això, és una tècnica amb els seus avantatges i inconvenients. 

No és hardware que es pugi tocar o reparar, ja que és micro electrònica (quasi m’atreviria a dir nano electrònica) i això vol dir: moooolt petita... tant, que alguns components ja ni hi són físicament. Un sol processador que (en el cas d’un joc de Nintendo) conté la ROM del joc, les ordres d’arranc i l’ajuda tècnica d’altres processadors...

Aquesta reducció de material i, evidentment, de preu, fa que aquesta tècnica sigui molt utilitzada en l’electrònica de consum. Repeteixo, no és un mal producte, però sí que la massiva utilització en electrònica barata el lliga a una imatge molt “xina” de l’electrònica. Jo mateix he vist aquest tipus de xips en jocs pirates de mala qualitat, en comandaments clons de consola, en aparells d’àudio senzills... Bàsicament, tota l’electrònica a baix preu, portarà aquest tipus de construcció. No obstant això, m'ennuego amb un dubte: què no ho és tot electrònica barata avui en dia? O sigui, encara que ens ho facin pagar car, tot està produït reduint els costos al màxim pel que aquesta tècnica és una de les més utilitzades actualment. I doncs, què té de dolent?

Com en tot: la manca de control de qualitat i ètica de la companyia productora. Un joc del 1992 creat per una companyia com Nintendo, de ben segur que no tindrà mai cap problema, no obstant, un producte comprat per 15 euros a “Aliexpress” és possible que sí... 

A continuació us deixo alguna imatge perquè entengueu bé la producció i composisció d’un chip on board. 

En fi. Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Si ens fixem bé amb els jocs produïts per Super Nintendo mitjançant el mètode de xip a la placa, podrem veure ben clar que és un producte oficial gràcies a les múltiples inscripcions de la placa. Mai veurem referències a Nintendo en un cartutx pirata i, a més, veurem la seva construcció molt més barroera.

De totes maneres, com a consell personal, us aconsellaria adquirir una còpia del joc en format normal, ja que, si més no, el seu pes ja us demostrà que és un producte força més genuí.

Només com a anècdota, per acabar, us explicaré que al llarg de tots aquests anys que remeno amb videojocs m’he trobat amb tota classe d’aparells que utilitzen aquest mètode i, parlant de productes retro, la majoria d’ells eren productes de molt baixa qualitat. Sense anar més lluny, comentar-vos que hi ha un invent molt simple anomenat Megadrive 3 (producte oficial dels últims anys de  SEGA) que porta un processador d’aquest tipus. Doncs bé, amb les carcasses desmuntades i funcionant, si passaves el dit per sobra el xip, causaves transferències en el vídeo i en l’àudio del joc... Això ho explica quasi tot...