En aquesta ocasió vull exposar-vos una experiència personal que gairebé em porta a llençar-ho tot per la borda i que bé pot ser compartida per algú de vosaltres. No és la meva intenció generalitzar i només em limitaré a analitzar la meva situació concreta.

Definirem col·leccionar com l’afany per tenir i conservar coses. Un afany mogut per sentiments com ara la nostàlgia, la devoció, el record, l’amor…

El món de les col·leccions és tan ampli que es fa impossible classificar-lo sota un mateix comportament o perfil.

Hi ha gent que valora unes coses per sobre d’altres i també n’hi ha que valoren justament el contrari. No hi ha regles sobre com col·leccionar. Cadascú ho fa com millor li sembla, però, deixant la manera de banda, la sensació de felicitat que sentim vers el nostre material és el mateix.

 

 

Personalment, em considero un col·leccionista de videojocs. Una persona que gaudeix ordenant, mirant, classificant, tocant i jugant material relacionat amb aquest món.

Quan un decideix començar una col·lecció és perquè una cosa l’apassiona. Aquesta persona mereix de tot el nostre respecte (col·leccioni el que col·leccioni), perquè es tracta de la seva vida i del seu hobby, i això cadascú ho gestiona a la seva manera.

MAI s’ha de criticar a una col·lecció, per ximple que ens pugui semblar.

En el camp de les consoles i els videojocs en general, les col·leccions poden arribar a ser molt diferents, encara que gairebé totes pateixen d’un mateix punt: el sentiment de nostàlgia enfront d’aquells jocs i consoles que tant ens van marcar en el seu moment.

 

Uns objectes amb els quals jugàvem quan érem nens i que avui dia (amb alguns anys més), encara ens captiven.

 

 

Però, el que realment hem d'entendre és que una col·lecció mai s’ha de lligar a tòpics com ara el preu, l’exclusivitat o la raresa de la peça...

Cadascú té les seves preferències i el seu propi criteri qualificatiu davant del terme “joia”. Moltes vegades, solem caure en l’error de pensar que només els jocs rars, cars o difícils d’aconseguir engrandeixen una col·lecció i, la majoria de vegades, aquests jocs no ens omplen emocionalment. 

 

Amb aquesta petita introducció vull fer-vos veure que col·leccionar no és dolent ni recriminable i que, com a hobby, pot resultar una fantàstica teràpia.

 

 

Ara bé, com diu un vell refrany de la meva zona: “darrere un xai perdut, sol haver-hi un llop famolenc…” I això també es podria aplicar a les col·leccions.

Quan s’acaba una col·lecció? Soc capaç de controlar l’addicció? Conec el meu límit? Sé controlar les compres?

Us heu formulat, alguna vegada, aquestes preguntes?

Ara us explicaré el meu problema personal i intentaré sincerar-me amb tots vosaltres.

Quan un reconeix una addicció, apareix el factor vergonya que es gira en contra seu. Jo faré el cor fort i us explicaré les coses tal i com les veig ara. Afortunadament, el meu cas d’addicció no ha estat extrema i, possiblement, l’exageri una mica per realitzar aquest document, però ho faig perquè crec que el problema existeix i no és precisament per a riure’n.

I és que arriba un moment en la vida de tot col·leccionista en el qual ja no gaudim del que adquirim. Adquirim molt més material del que podem gaudir.

I recordant el que he dit a l’inici del document: col·leccionar es pot definir com l’afany de posseir. I és aquest afany el que hem de saber mesurar abans que no ens acabi passant factura... 

 

 

Una col·lecció de videojocs no té límit, ja que a part del catàleg antic (que ja és descomunal per si mateix), sempre hi haurà material nou que va sortint i no deixarà de sortir. De fet, dubto que algun col·leccionista de videojocs pretengui tenir-ho tot, ja que no hem d’obviar que la majoria de nosaltres posseeix varis sistemes i, això traduït a número de jocs per sistema (per pocs que en vulguem tenir) suma una xifra demencial.

 

Molts pensem que controlem el tema perquè mirem de comprar barat, però això no és així. Tots comprem depenent de les nostres possibilitats econòmiques (o així ho hauríem de fer), però el problema continua sent el mateix: comprem sense parar i comprem molt més del que podem abastar.

 

Jo mateix vaig arribar a rebre, durant algun temps, una mitjana de 10 jocs setmanals. Arribar, mirar-los, netejar-los, posar-los a la màquina (simplement per a provar-los) i col·locar-los a la prestatgeria… 

 

Així no es gaudeix d’una col·lecció, més aviat es corre el risc d’avorrir-la.

 

 

A més a més, encara que intentem controlar el tema econòmic i posar-nos uns límits, moltes vegades ens acabem passant per un o altre motiu, i això, tal com està tot avui en dia, pot ser molt problemàtic. 

 

A quants de nosaltres ens han coincidit diverses compres d’Ebay amb alguna oportunitat inesperada i hem acabat tirant de fons que no anaven destinats a videojocs?

 

 

Sincerament, crec que aquesta addicció a comprar o, dit d’una altra manera, a col·leccionar, no és gens bona.

 

Una col·lecció s’ha de fer amb el cap i triant molt bé les peces, perquè: de què serveix trobar 15 jocs en una botiga de segona mà per 20 euros, si realment cap d’ells ens crida l’atenció?

 

La sobrecàrrega de material no és gens aconsellable.

 

Un altre tema a tractar és el “col·leccionisme de plàstic”, és a dir: les còpies de seguretat. Tots hem tingut moments en els quals hem pensat que amb una consola impecable i amb un parell de jocs originals ja n’hi havia prou per a una col·lecció i, per la resta, tiràvem de Verbatim...

 

És cert que aquesta pràctica pot tenir alguna explicació raonable: en algunes etapes de la vida (adolescència - joventut) en les quals disposem de pocs diners i molt de temps per a jugar, les còpies poden estar mig justificades, així com també poden estar-ho per l’adquisició d’un joc que, en la seva versió original, valgui una burrada... No obstant això, fora d’aquests pretextos (agafats amb pinces), les còpies, per molt ben maquillades que estiguin (caràtules i altres), sempre acaben sent còpies, i arriba un punt en què el col·leccionista passa de nivell i ens estimem més tenir menys, però millor. 

 

En la majoria d’aquests casos, les còpies de seguretat acaben al contenidor dels plàstics o penjades en algun cirerer, per espantar estornells.

 

 

En fi, després d’exposar el meu problema, us donaré uns quants consells per a intentar no caure en una nova malaltia que es podria denominar com a “Estrès del col·leccionista”:

 

1- Hem de tenir sempre present que col·leccionar videojocs no té fi i que, per tant, aquesta meta ens l’hem de marcar nosaltres mateixos.

 

Eines que poden ajudar:

 

- Marcar un límit econòmic: parlant-ho amb la parella o la família per assegurar que el nostre criteri no resulti desproporcionat.

 

- Un límit d’expositor o lloc d’exposició: tenir un límit físic (d’espai) pot ajudar-nos a escollir millor el material a comprar.

 

2- Hem de gaudir i valorar tot el que comprem, ja que sinó, tard o d’hora, caurem en la trista rutina de “comprar-provar-ordenar-oblidar”.

 

3- Hem de tenir clar que l’oferta és gran i que les compres compulsives no ens afavoreixen. Avui dia, el videojoc tant “retro” com modern està de moda i hi ha molta oferta, per la qual cosa el pretext de “és una mica car però ara el trobo i més tard no ho sé...” no ens val.

 

Hem d’anar amb cura quan comencem una col·lecció, perquè sembla que tot sigui bo, i moltes vegades acabem comprant molts jocs barats que realment no ens agraden.

 

4- Cadascú ha de tenir clar el que significa per a ell la paraula “joia”.

 

Normalment el terme joia s’aplica a jocs/consoles rars/es o molt cars/es. Anem amb compte amb això perquè, sota aquest pretext, podem gastar-nos molta pasta en una peça per ser única però que, a l’hora de la veritat, no la gaudim. Hem de tenir els nostres propis criteris i no fer cas a les modes o opinions dels altres.

 

El Metal Slug 1 d’AES, per exemple, és un dels jocs més valorats que hi ha (pot arribar a valer més de 15000 euros) i, a més, és molt complicat de trobar, però, la pregunta és la següent: realment gaudireu més amb aquest que amb la versió MVS o Saturn?

 

5- Cadascú ha de valorar personalment quant pagaria per un producte, no el que es diu que val o el que aconsellen pagar per ell.

 

Ebay (i altres portals similars) ens dona l’oportunitat d’aplicar un truc molt simple però eficaç: jo crec que aquest producte val tant, fico aquella quantitat com a “aposta màxima” i me n’oblido. Que ho guanyo? Perfecte. Que no? Doncs a buscar-ne un altre.

 

No caiguem en el joc de “l’aposta a última hora” ja que, de vegades, sumant després les despeses d’enviament*, el negoci ens pot no sortir tan rodó com esperàvem.

 

* Aneu amb compte en les vostres primeres compres per Ebay. Comproveu i sumeu sempre les despeses d’enviament del producte, ja que hi ha venedors molt llestos que posen el producte baratet i l’enviament caríssim per a arribar al preu desitjat.

 

6- Millor comprar a venedors de confiança que fer compres “ganga”. Un material de col·lecció ha d’estar en bones condicions, i no val la pena comprar una joia a preu de ganga si aquesta està trencada o marcada, perquè no lluirà igual i, amb el temps, ens sabrà greu. Hem de comprar tenint clar per a què ho volem.

 

Segurament oblidaré alguna cosa i, a més a més, com he comentat anteriorment, en certa manera aquestes opinions són molt personals. 

 

Cada persona actuarà de manera diferent i enfocarà una col·lecció sota el seu propi prisma, però, no obstant això, no hem d’oblidar que una col·lecció és per gaudir de manera personal i, sota cap pretext, hem de deixar que ens superi.

TORNAR